dimarts, 31 de gener del 2012

La b i la p.

En posició final de síl·laba i de mot, s'han d'utilitzar les grafies b i p d'acord amb les normes següents:
a)  A principi de paraula s'escriuen amb b les síl·labes ab-, abs-, ob-, obs-, sub-, subs-: absent, abstenir-se, obcecació, obstacle, subclasse, substantiu.

EXCEPCIONS: Apnea, apte, aptitud, optar, opció, òptica, òptim, optometria i optrònica.

b
)  A principi de paraula s'escriu amb p la síl·laba cap-: capblanc, capçal, capdavanter, cappont.

EXCEPCIONS: Cabdal, cabdell i cabdill.

c
)  En posició medial s'escriu p davant de les grafies c, s, n i t:egipci, àpside, hipnòtic, repte; i b davant de d: cobdícia, hebdomadari, molibdé, rabdologia.

EXCEPCIONS: Dissabte, dubte i sobte.

d
)  En paraules agudes en què el fonema /p/ està precedit de vocal, s'escriu normalment p:antílop, cep, galop, grup.

EXCEPCIONS: S'escriuen amb b els substantius adob, aljub, baobab, bínub, bob, bub-bub, cab (mena de carro'), carib, club, cob, cub, efeb, enceb, esnob, gàlib, íncub, jub (aljub'), nabab, pub, teb, tub, videoclub, zub-zub.

e) En paraules agudes en què el fonema /p/ està precedit d'una altra consonant o en les planes quan va precedit de vocal, s'escriu b o p segons la grafia que presenten els derivats:
calb < calbesa
destorb < destorbar
àrab < arabesc
xenòfob < xenofòbia
----------------------------------------------
camp < camperol
llamp < llampec
amètrop < ametropia
pòlip < poliper
Grup de Paula, Rebeca,Vicky, MªJose y Virginia.

Bernat Metge

Bernat Metge (Barcelona entre 1340 i 1346 - 1413) fou un escriptor, traductor i primer representant de l'humanisme a les lletres catalanes. És considerat un dels millors prosistes catalans, introductor de l'estil renaixentista a la literatura catalana, amb una fina intel·ligència, i una gran sornegueria.

Nasqué a l'antic carrer dels Especiers fill de l'apotecari Guillem Metge, del qual quedà orfe l'any 1359. Cinc anys després, la seva mare, Agnès, contreu matrimoni amb Ferrer Saiol funcionari de la Cancelleria Reial. Gràcies al seu padrastre va poder entrar a treballar a la Cancelleria Reial, on va fer carrera i va acabar essent el protonotari de la reina Elionor de Sicília (la tercera esposa de Pere III el Cerimoniós) Aquesta feina li exigia uns coneixements específics com per exemple: el domini de l'escriptura tant en còpia com en redacció, coneixements de llengües utilitzades per als documents importants (llatí, català i aragonès), formació bàsica en la doctrina cristiana i fins i tot fonaments del dret.
Bernat Metge va adquirir una cultura molt rica i una bona preparació professional. Per part de pare va rebre la cultura dels professionals de la salut i per part del seu padrastre va rebre una cultura totalment de lletres: gramàtica, retòrica, dialèctica, etc. Metge va llegir una quantitat considerable d'obres clàssiques i medievals que van aportar molts beneficis a la seva formació.
Més tard fou un home de confiança del rei Joan I, però posteriorment a la mort d'aquest fou processat i empresonat juntament amb d'altres funcionaris, acusat de l'assassinat del rei i fer un ús indegut de diners públics però va ser perdonat per Martí l'Humà i va ser rehabilitat com a secretari reial.
OBRES
Les seves primeres obres foren Llibre de Fortuna e Prudència (1381), Sermó humorístic i paròdic, i la traducció del llibre segon del poema llatí De vetula, d'Ovidi.
Bernat Metge va escriure l'any 1381 El llibre de Fortuna e Prudència, on explica el seu viatge fictici a l'illa de la Fortuna on aprèn que les desgràcies que el persegueixen són una prova de Déu per demostrar la seva innocència i la seva virtut.
També féu la traducció de la història de Valter e Griselda, última de les novelle del Decameró, una de les obres clàssiques de la literatura medieval, si bé Bernat Metge es va basar en la traducció llatina de Petrarca, sent el primer autor en traduir-lo al català, no en l'original italià de Bocaccio.

Lo somni

La seva obra mestra fou Lo somni, redactat el 1399, poc després de sortir de la presó, on se li apareix Joan I al purgatori, vingut expressament per dir-li que seria rehabilitat pel seu germà Martí l'Humà, cosa que juntament amb d'altres passatges elogiosos pel rei i per membres de la seva família fa pensar que la intenció principal de l'obra és la recuperació del favor reial, cosa que aconseguí.
En la descripció dels inferns segueix força la descripció que n'havia fet Dante i mostra la preocupació pel Cisma d'Occident, ja que afirma que cap dels reis de la cristiandat des de l'inici del cisma ha entrat al cel per la seva responsabilitat en la seva gènesi, cosa que afectaria Pere el Cerimoniós i Joan I, que restaran al purgatori fins que el cisma s'acabi.

GRUP: Alvaro, Lamberto, Ian, Dani.D, Dani.A

dilluns, 30 de gener del 2012

Francesc Eiximenis

 Grup : Lamberto, Dani A, Dani D, Alvaro, Ian
 
                                     Francesc Eiximenis

Francesc Eiximenis (OFM) fou un escriptor franciscà català del segle XIV a la Corona d´Aragó. Fou possiblement un dels autors catalans medievals més llegits, copiats, publicats i traduïts. Per tant, hom pot afirmar que tant en l'àmbit literari com en l'àmbit polític, tingué molta influència. Entre els seus lectors podem trobar a importants personalitats de la seua època, com per exemple els reis de la Corona d'Aragó , Joan I el Caçador i Martí I l'Humà, la reina Maria de Luna (muller de Martí l'Humà), i el Papa Benet XIII d'Avinyó

Francesc Eiximenis nasqué al voltant de 1330 potser a Girona. La seua formació començà en les escoles de l'orde franciscà a Catalunya. Després anà a les universitats més importants d'Europa: la Universitat d'Oxford i la Universitat de París. En especial li influí la Universitat d'Oxford, ja que allà els franciscans disposaren d'un important estudi. Així doncs podem considerar a diversos franciscans anglesos (i autors britànics en general) com als autors que més influïren en Eiximenis.
A València l'activitat d'Eiximenis, a banda de les seues tasques literàries, fou incansable. El 1391 fou un any molt difícil per a la ciutat i regne de València, ja que hi hagué molts problemes socials. Llavors organitzà Eiximenis una mena d'exèrcit de pregàries en alguns monestirs i convents al voltant de València. En 1392 rebé l'encàrreg, junt amb altres persones, de revisar els llibres jueus que foren furtats durant el Pogrom de 1391. Al final de 1397 fou membre d'una comissió que devia assessorar el rei Martí I sobre el Cisma d'Occident. En 1397 i 1398 prengué part en la preparació de dos croades valenciano-mallorquines contra la pirateria dels musulmans del Nord d'Àfrica. En 1399 fou Eiximenis també president d'una comissió que pretenia la unificació de totes les escoles de València. El Consell (òrgan de govern de València) ho rebutjà això en 1400.
En 1408 prengué part al Concili de Perpinyà. Allà el nomenà el Papa d'Avinyó Benet XIII primer Patriarca de Jerusalem i després administrador apostòlic (bisbe provisional) de la diòcesi d'Elna (antic nom de la diòcesi de Perpinyà).
Eiximenis morí a Perpinyà en Abril de 1409.
 

Anselm Turmeda

Anselm Turmeda naix a Palma, cap al 1355, probablement fill d'una família d'artesans. A Mallorca s'instrueix en gramàtica, lògica i teologia, i ingressa a l'ordre dels franciscans. Es trasllada a Lleida, i estudia teologia, física i astrologia. Cap al 1370 es trasllada a Bolonya, on resideix durant deu anys i on aprofundeix en l'estudi de la teologia. 


En la seua biografia, en la qual es barregen la realitat i la llegenda, explica com en algun moment entre 1384 i 1389 es converteix a l'islamisme, segons ell, per mitjà de Nicolau Martel, professor seu a Bolonya. Aquest li confessa, en privat, que la vertadera religió, l'única a través de la qual es pot assolir la salvació, és la religió musulmana. Colpit per aquesta revelació, el mallorquí abandona la vida de frare franciscà i es trasllada a Tunis, on a través d'un metge musulmà d'origen europeu, es converteix a l'islamisme.


La seua apostasia és el fet més interessant de la seua biografia, i és un element literari que es repeteix en tota la seva obra, escrita des de Tunis com a mallorquí arabitzat. La seua conversió es pot entendre com a un exemple de la crisi espiritual que viu la societat medieval de finals de l'Edat Mitjana; una crisi que veu agreujada quan contempla com dos dels seus amics són condemnats a la foguera pels tribunals eclesiàstics de Bolonya. La seua biografia també és un exemple extrem de la complexa relació i les influències mútues entre les dues ribes de la Mediterrània, abans que la situació canviés per l'expansió de l'Imperi Otomà, per una banda, i la consegüent campanya antiislàmica de la monarquia hispànica, per l'altra. 

A Tunis, Anselm Turmeda pren el nom d'Abu Muhàmmad Abdàllah Ibn Abdàllah at-Tarjuman al-Mayurqui –Abdal·là el mallorquí–. Coneix diverses llengües europees, i aconsegueix treball com a traductor a la duana del port. Més endavant és nomenat cap de la duana, i posteriorment funcionari del sultà. Es casa amb la filla d'una família benestant de Tunis, i tenen almenys dos fills. Per la seua feina, està constantment en contacte amb mercaders europeus, i es manté informat de l'actualitat dels Països Catalans. 

Durant la seua vida com a musulmà, rep diverses cartes de personalitats cristianes com el governador de Mallorca, el papa Benet XIII d'Avinyó, i el rei Alfons V el Magnànim, que el conviden a tornar al cristianisme i el perdonen. Alguns estudiosos han apuntat que aquestes cartes podrien haver estat promogudes per ell mateix, en un intent per tornar a la seua illa natal. Ell, però, mai més es mou de Tunis, on mor en una data desconeguda després de 1423. 

La seua obra, escrita en la seua totalitat a Tunis, està íntimament lligada amb els esdeveniments que marquen la seua biografia. Tot i que conté influències àrabs evidents, pertany a l'univers cultural mallorquí i cristià. El 1398 escriu Cobles de la divisió del regne de Mallorques, un llarg poema narratiu de tipus al·legòric que narra la situació política de l'illa. El mateix any escriu Llibre de bons amonestaments, que en la seua major part és una adaptació d'un llibre italià ja existent, amb alguns passatges originals de l'autor com el conegut poema "Elogi dels diners". Aquest llibre, conegut popularment com a "El Fra Anselm", és la seua obra més divulgada, i consisteix en un recull de consells morals escrits en versos de rima fàcil. Malgrat tenir problemes amb la Inquisició, el "Fra Anselm" s'utilitza a les escoles d'arreu dels Països Catalans, i fins ben entrat el segle XIX se'n fan nombroses edicions. 

Interessat per l'astrologia des de la seua joventut, entre 1404 i 1407 escriu quatre sèries de profecies en vers, força apreciades pels seus contemporanis. Aquestes profecies, de caràcter astrològic i profètic, tracten temes polítics i religiosos, i tenen un estil volgudament obscur i misteriós. El 1418 escriu la seua obra més extensaDisputa de l'ase contra frare Anselm Turmeda sobre la natura e noblesa dels animals, una narració satírica d'una gran agilitat expressiva, amb una estructura inspirada en els apòlegs àrabs. En aquesta obra, el mateix autor discuteix amb un ase sobre la superioritat dels homes sobre els animals. "Frare Anselm" exposa dèneu raons, però totes són refutades per l' "Ase Ronyós de la Cua Tallada". Finalment, però, el frare aconsegueix convèncer l'ase, el rei lleó i tota la resta de bèsties, amb l'argument que el fill de Déu s'encarna en home i no en animal. L'obra es publica a Barcelona el 1509, però és condemnada per la Inquisició, perquè tot i la conclusió cristiana, en boca de l'ase apareixen idees molt anticlericals. La prohibició provoca la desaparició de tots els exemplars amb el text original en català. 

Per comparacions amb l'estil del Llibre dels bons amonestaments (1398), se li ha atribuït l'autoria del Llibre de tres (1405-1407), un recull de proverbis i refranys de finalitat moralitzant, molt enginyosos i divertits. La majoria d'experts en l'obra del mallorquí estan d'acord amb la hipòtesi de la seua autoria, malgrat que l'única certesa documentada sobre aquest recull és que és escrit durant el segle XIV i que és imprès per primer cop abans del 1498. 

L'any 1420 escriu, en àrab, la seua última obra, que pertany en estil, llengua i temàtica, íntegrament a la literatura islàmica. Porta el títol de Tuhfat al-arib fi ar-radd ala ahl as-salib, normalment abreviada amb el nom de Tuhfa. L'obra, que es podria traduir com "Autobiografia i atac als partidaris de la creu", consta de tres parts. La primera part és autobiogràfica, i representa la major font d'informació sobre la seva joventut i la posterior conversió a l'islamisme. En la segona part del llibre descriu breument la història de Tunis, i lloa els dos sultans que serveix en vida, Abu al-Abbàs Ahmad al-Mustansiri, i el seu fill Abu Faris Abd al-Aziz al-Mutawakkil. En l' última part, que sofreix modificacions després de la seua mort, escriu una llarga polèmica musulmana contra el cristianisme, on acusa els cristians d'haver deformat la Revelació, un dels arguments tradicionals contra el cristianisme. Des d'un inici aquesta obra gaudeix de cert èxit dins el món musulmà, i apareixen nombroses còpies manuscrites i edicions en àrab, i també diverses traduccions al turc. 

Durant alguns segles després de la seua mort, es dóna l'estranya coincidència que, en terres cristianes, és venerat com a màrtir perquè es creu que havia tornat al cristianisme, i al mateix temps, en terres musulmanes, és considerat un santó i la seua tomba és venerada. En tot aquest temps, les llegendes i exageracions distorsionen els fets reals de la seua biografia, i la seua obra, tant per un costat com per l'altre, es coneix de manera molt fragmentada. La volguda ambigüitat moral i el doble joc de la seua producció literària, certament tampoc van ajudar a copsar la vida d'aquest singular autor. 

Representa, segurament, el cas únic d'un escriptor que escriu en una llengua europea i en llengua àrab, i que ha reeixit en ambdues literatures. 





Cancçó del poema Elogi dels diners:














Grup de Ginés

Sant Vicent Ferrer


Vicent Ferrer (València, 1350 – Gwened, Bretanya, 1419) va ser un dominic valencià que recorregué mitja Europa predicant la seua moral i visió del cristianisme. D'elevada formació intel·lectual, influí marcadament a la cort del Papa Benet XIII d'Avinyó i en l'elecció de la dinastia castellana delsTrastàmara per regnar a la Corona d'Aragó. És venerat com a sant per diverses confessions cristianes.


De noble família valenciana, va estudiar filosofia i als disset anys va ingressar a l'Orde de Sant Domènec. Va continuar els estudis superiors als convents dominics de BarcelonaLleida (1369-1372), on tingué com a mestre Tomàs Carnicer i Tolosa de Llenguadoc. Des del 1385, va ensenyar teologia als estudis de València.
El 1379 va conéixer el llegat pontifici a la cort de Pere el Cerimoniós, el cardenal Pedro Martínez de Luna; arran d'aquest fet va convertir-se en partidari del papa d'Avinyó Climent VII, enfrontat a Urbà VI. El 1394, Pere de Luna va ésser elegit papa pels cardenals avinyonesos amb el nom deBenet XIII, i aquest nomenà Vicent el seu confessor personal i conseller, a més de penitenciari apostòlic; Vicent, però, refusà el nomenament de cardenal, per humilitat.
El setembre del 1398, durant el setge amb què Carles VI de França, que no reconeixia el papa Benet, va sotmetre Avinyó, Vicent Ferrer va caure malalt. Una llegenda diu que va ésser guarit miraculosament per Crist i els sants Francesc i Domènec i que aquests el van enviar a predicar pel món, per fer que els pecadors es convertissin, ja que la fi del món era propera. Guarit, demanà el permís per deixar la cort papal i li fou concedit, amb el títol de llegat a later. Així, passà la resta de la seva vida com a predicador arreu d'Europa, sobretot als regnes hispànics. Gràcies a la seva capacitat oratòria, el to apocalíptic dels sermons i la seva fama de taumaturg, va obtenir nombroses conversions, tant de cristians com de jueus i musulmans.
Va voler acabar amb el cisma d'Occident, intentant una concòrdia entre Benet XIII i Gregori XII i, en no assolir-ho, demanant a Benet que renunciés al papat. Com que aquest s'hi negà, Vicent treballà perquè les corones de Castella i Aragó no li donessin suport. Així, en 1412, al Compromís de Casp que havia de solucionar la qüestió successòria a la Corona d'Aragó, Vicent va acabar donant suport al candidat Ferran I d'Aragó perquè propugnava la fi del cisma i donava suport a Martí V enfront de Benet XIII.
Morí el 1419 mentre predicava en terres de Bretanya.

I ací tenim el mateix video que ens va posar Merce a clase, disfruteu-lo.

Lamberto, Dani A, Dani D, Alvaro, Ian


La B i la V

L'ús de la B i la V es presta a confusions, principalment en la parla. Amb unes senzilles regles o normes ortogràfiques entendrem quan hem d'utilitzar la B i quan la V. Veurem que hi hi haurà diferències respecte al castellà, però en compte de buscar distincions a primera vista seria convenient que practiques per a comprendre la regla i dominar encara més el valencià, d'esta manera evitaràs equivocar-te.



ESCRIVIM B
ESCRIVIM BEXEMPLE
Darrere de mbomber
Davant de l y rsemblar / arbre
En paraules de la mateixa família en què la b alterna en la pllop - lloba
Exemples de mots que no coincideixen amb el castellà: Alaba, arribar, baró, basc, baf, bena, berruga, biga, Biscaia, bolcar, borumballa, buidatge, calb, comboi, corb, corba, desimbolt, embenar, mòbil, oblidar, rebentar, rebolcar, rebolicar, saba, trobador, trobar,...
ESCRIVIM V
ESCRIVIM VEXEMPLE
Darrere de nconvidar
En les desinències de l’imperfet d’indicatiu dels verbs de la 1a conjugació. En les desinències de l’imperfet d’indicatiu dels verbs de la 1a conjugacióballava
En les paraules de la mateixa família en què la u alterna amb la v.blau - blava
Exemples de mots que no coincideixen amb el castellà: Advocat, alcova, almívar, arravatar, avall, avet, avi, avorrir, avortar, bava, bavejar, baverall, bavosa, besàvia, bevedor, bovada, bovo, canvi, cavalcar, cavall, cavaller, cascavell, Còrdova, covard, endívia, envestir, espavilar, esvelt, fava, gavardina, govern, haver, javelina, llavi, núvol, pavelló, savi, taverna, trèvol, vaixell, vedella, vermelló, vernís, voltor,...
Grup:Amaia,Yao,Priscila,Cristina i Raquel

dijous, 26 de gener del 2012

Les consonants nasals



Són les que produeixen una petita sortida d’aire per les fosses nasals. Tenim la bilabial [m], l’alveolar [n] i la palatal [], que no solen presentar problemes especials. Totes tres són sonores (fan vibrar les cordes vocals).
a) Davant B/ P/ M, posarem M: CAMPEROL / TAMBORER / IMMEDIAT
EXCEPCIONS
ENMIG / TANMATEIX / BENPARLAT
b) Davant F, posarem M: CIRCUMFERÈNCIA / SIMFONIA/ AMFIBI / ÈMFASI
EXCEPCIONS
Mots començats en CON- / EN- / IN-:CONFECCIÓ / CONFERÈNCIA / ENFILAR / INFLAR / INFERN
c) Davant V, posarem N: CONVENIR / CANVI / ENVERS
EXCEPCIONS
CIRCUMVAL·LACIÓ / TRIUMVIR / TRAMVIA

CASOS ESPECIALS QUE HEM DE RECORDAR 
COMTE (noble)CONTE (narració)COMPTE (factura)
ATEMPTATEXEMPTPROMPTE
INNOCENTMIL·LENNITRIENNI
SÍMPTOMAANNEXTEMPTEIG
GEMMAGAMMASOMNI
SOMNÀMBULBIENNIEMMAGATZEMAR


Quant al dígraf NY que representa el so [], direm que totes les llengües romàniques, excepte l’espanyol, l’escriuen amb dues lletres. L’utilitzam en qualsevol posició dins el mot, encara que al principi, molt poc. També s’usa en noms propis i en topònims.


GRUP:Yao,Priscila,Amaia,Cristina i Raquel

dimecres, 25 de gener del 2012

Un poquet de gramàtica

Accents i sistema vocàlic

L'apostrof


L'accentuació




Grup: Rebeca Mellado, Paula Marrón, Virginia Gómez, Maria Jose Moreno i Victoria Boluda


dilluns, 23 de gener del 2012

Francesc Eiximenis

Nascut al si d’una família benestant, Francesc Eiximenis va ingressar de ben jove a l’orde dels franciscans de Girona, la seva ciutat natal, i va completar els estudis de Teologia a la Universitat de Tolosa de Llenguadoc i a la presigiosa facultat britànica d’Oxford. Aquest gironí va poder estudiar a l’estranger gràcies al mecenatge de la família reial. Eiximenis no va desaprofitar el temps i, com que era un home inquiet i curiós, durant els anys d’aprenentatge va viatjar per diferents ciutats europees. Va visitar Avinyó, va recórrer Itàlia, passant per Roma i Florència, i va recalar a la ciutat alemanya de Colònia.
 
 El 1352 va tornar a Barcelona per dedicar-se, principalment, a l’ensenyament i a l’escriptura tant en llatí com en català. Amb el temps es va guanyar un gran prestigi intel·lectual i, el 1383, l’Ajuntament de València el va reclamar com a conseller i assessor polític. El 1391 fou un any molt difícil per a la ciutat i regne de València, ja que hi hagué molts problemes socials. Llavors organitzà Eiximenis una mena d'exèrcit de pregàries en alguns monestirs i convents al voltant de València. En 1392 rebé l'encàrreg, junt amb altres persones, de revisar els llibres jueus que foren furtats durant el Pogrom de 1391. Al final de 1397 fou membre d'una comissió que devia assessorar el rei Martí I sobre el Cisma d'Occident. En 1397 i 1398 prengué part en la preparació de dos croades valenciano-mallorquines contra la pirateria dels musulmans del Nord d'Àfrica. En 1399 fou Eiximenis també president d'una comissió que pretenia la unificació de totes les escoles de València. El Consell (òrgan de govern de València) ho rebutjà això en 1400, però hom pot afirmar que aquest intent fou un clar precedent de la Universitat de València, que fou fundada oficialment en 1499. Els darrers anys d'Eiximenis a València (1404–1408) foren dedicats a la fundació i dotació del convent franciscà de Sant Esperit (a Gilet, prop de Sagunt). Aquest convent fou fundat per la reina Maria de Luna. Va treballar a València fins al 1408 i va ser en aquesta època quan va escriure la majoria de les seves grans obres. Aquell any, el papa Benet XIII el va nomenar bisbe de la ciutat d’Elna, al Rosselló, i li va atorgar el títol honorífic de Patriarca de Jerusalem. No obstant això, mai va poder exercir el càrrec pel qual l’havien designat. Va morir, a Perpinyà, durant el viatge cap al nou destí. 


Eiximenis perseguia, amb la seva obra, l’educació dels contemporanis, fossin clergues o laics. L’escriptor gironí va fer una important tasca de resum i de compilació de diferents textos de la tradició escolàstica. Va ser un gran divulgador cristià i les seves obres van tenir una difusió notable gràcies a les traduccions que se’n van fer a diferents llengües com ara el castellà o el francès. A més, la seva prosa té una gran qualitat, perquè és amena, precisa i clara. L’autor utilitzava en narrativa molts exemples o escenes extretes de la vida real i quotidiana, per explicar, amb un llenguatge popular i senzill, els conceptes teològics que volia transmetre als lectors. L’objectiu era arribar a un públic lector força ampli.

Eximenis va escriure sobretot en català, la llengua del poble, i en llatí, que en aquella època era considerat l’idioma de la cultura. En català destaca Lo Crestià’, una mena d’enciclopèdia que volia fomentar l’estudi de la teologia i el cristianisme entre la societat laica. L’autor va utilitzar al llarg de la seva carrera literària moltes idees o conceptes provinents d’aquesta obra. Al ‘Regiment de la cosa pública’ (1383), va repassar les principals lleis i consells legals que havien de seguir els funcionaris dels ajuntaments i els homes de lleis en les relacions amb les institucions públiques.

El ‘Llibre dels àngels’ (1392) és la seva obra més coneguda, amb la qual l’escriptor gironí perseguia donar a conèixer millor el culte als àngels i, per què no, posar-los de moda en la societat medieval. L’obra va ser un èxit i va creuar les fronteres. Si el repte era que els contemporanis coneguessin els àngels, ho va aconseguir, fins i tot, entre la ciutadania de França, Espanya i Bèlgica, ja que l’obra va ser traduïda al francès, al llatí, al castellà i al flamenc. Més tard, arribaria el ‘Llibre de les dones’ (1396), en què el franciscà proposava una sèrie de normes adreçades a les dones del seu temps, segons la condició de donzelles, casades o vídues. Va escriure també un catecisme dedicat especialment a les dones on deixava clara quina era la seva visió dels pilars del cristianisme, com ara la moral, la fe i l’ètica. El 1406, Maria de Luna, la muller de Martí I, li va sol·licitar que escrivís ‘Scala Dei o Tractat de Contemplació’, un resum del ‘Llibre de les dones’ amb l’afegitó d’una sèrie d’oracions devotes.

Una altra obra destacable és ‘Vita Christi’ (c. 1403), una biografia de Jesús de Natzaret que Eiximenis volia escriure en principi en llatí però que finalment va fer en català. En aquest llibre, potser pel canvi d’idioma, s’entremesclen les qüestions teològiques complexes amb discussions populars en les quals el llenguatge emprat és senzill.

L’obra que va escriure en llatí s’adreçava sobretot al món universitari i al clergat. ‘Ars praedicandi populo’ (c. 1383), ‘Summa Theologica’ (del qual resta un breu fragment), ‘Pastorale’ (1398), el ‘Psalterium alias laudatorium’ (1404) o l’‘Expositio in Psalmos Poenitentiales’ o el ‘Liber Pastoralis’, que no tenen una data consensuada de publicació, són les obres més destacables.

L’obra de Francesc Eiximenis és clau per entendre la literatura, la cultura i la societat catalanes del segle XIV i principi del XV. A través dels seus llibres descobrim com la lectura i cultura es van començar a difondre entre les classes mitjanes urbanes de l’època, com ara els funcionaris, els artesans i els comerciants. Amb la lectura d’obres com el ‘Llibre de les dones’ es pot arribar a conèixer com eren les dones al segle XIV, quin paper jugaven segons la condició social o civil i els coneixements als quals tenien accés. 

L’escriptor també va jugar un paper cabdal a l’hora de difondre la llengua catalana, ja que els seus llibres empraren aquesta llengua, en detriment del llatí, per explicar conceptes teològics i religiosos al ‘gran públic’. 

De fet, Eiximenis va fer un important esforç per arribar a un ampli públic lector. Cavallers, integrants d’ordes religiosos, nobles i fins i tot monarques en van ser lectors fidels. Així doncs, Eiximenis va ser un autor conegut entre les classes urbanes però també en els cercles propers al poder dels ajuntaments i de les corts reials. 



Videos sobre el ''Llibre dels àngels''


Grup: Ginés, Ivana, Sergio Peris i Jose Manuel Mormeneo

Les labials

Pel que fa a l'ortografia de la b i la v, cal tenir en compte les normes següents:

1.  S'escriu B:
a)  Davant de L i R:  bleda, bloc, obligació, poble; bressol, bromera, marbre, pobresa. 
b)  Darrere de M:  ambient, embotit, símbol, tomba.

EXCEPCIONS
:  
- Alguns mots formats amb prefixos acabats en m, com ara centumvir, circumval·lació, circumveí, circumvolució, duumvir, septemvir, tramvia i triumvir.
En aquells mots en què alterna amb p en paraules de la mateixa família: cabut (cap), cubeta (cup), llobató (llop), saber (sap).


2.  S'escriu V:
a)  Darrere de N: canviar, convenir, convertir, invent. 
b)  En aquells mots en què alterna amb U en paraules de la mateixa família: blava (blau), escriviu (escriure), hereva (hereu), tova (tou). 
c En les desinències de L'IMPERFECT DE L'INDICATIU de la primera conjugació -ava, aves, -ava, -àvem, -àveu, -aven: cantava, cantaves, cantava, cantàvem, cantàveu, cantaven.


Per a ampliar encara més el contingut que té a veure amb les labials, adjuntem un enllaç on mostra de forma més esquemàtica les regles ortogràfiques posant al mateix temps les diferències d'escriptura que se'n troben al castellà:


La b i la v


A més, per practicar, mostrem dues pàgines on poder fer exercicis d'aplicació i on poder fer un dictat especialitzat en b i v:

Dictat



Grup: Ester Mbomio, Fran Andrés, Judit Rivas y Bárbara 

Grup: Ester Mbomio, Fran Andrés, Judit Rivas y Bárbara Gramaje