dijous, 29 de març del 2012

Poema de Ausiàs March


    1      Mon bon senyor, puix que parlar en prosa
    2      no·m val ab vos per haver un falco,
    3      en rims ho dich, sens por que·m digau no;
    4      hoch sera·l test, mas dubte·m de la glosa.
    5      Mas, com sera que·l costum vostre·s mut,
    6      puix fes començ en vos naturalment,
    7      e vos apres lo complis moralment,
    8      perfeccionant sa noble abitut?

    9      Tots los delits del cors he ja perdut,
    10     e no atench los propis d’esperit,
    11     e no sent molt de l’animal delit:
    12     se, mas no sent, dels de moral virtut.
    13     Tot mon delit resta sol en caçar;
    14     per que us suplich, dels homens vos millor,
    15     que d’un grifaut me siau donador,
    16     tal que a vos escayga lo donar.

    17     Si per ma sort no puch tant acabar,
    18     complaure vull a ma complexio
    19     e fer me tort que·m luny tant de raho
    20     que foll’amor yo torne praticar.
    21     Mas no vull ser ocios animal,
    22     no vulla Deu qu’estiga fret o moll;
    23     mes am anar en part hon rompa·l coll
    24     qu’estar segur menys de fer be o mal.

    25     Amor me fon tostemps descominal
    26     per yo amar per bon desig e bell;
    27     dona del mon no vol cor ni cervell:
    28     hon sera, hon, la que no·s troba tal?
    29     Deça lo Far yo no la trobare:
    30     en Napols es, si be sera cercat;
    31     d’un sant mereix proposit revocat,
    32     e d’un gran rey sa cativada fe.

    33     Aquesta es l’exemple de tot be.
    34     Qui sera, donchs, que la puga stimar?
    35     E rey valent se jaqueix rahonar,
    36     mas dona tal en maravella ve.
    37     Un fenix hom dona semblant requer,
    38     e Deu permet que Amor aquests juny,
    39     e mostra·s clar portant aquell de luny
    40     per fer unir dos cors en un voler.

    41     O, quant son pochs qui d’Amor han saber!
    42     E quasi tots d’aquell han sentiment
    43     d’un gros desig que han naturalment
    44     los animals qui fan menys saber fer.
    45     Mas, qui sabra d’est’amor discernir
    46     com te units contraris apetits,
    47     en lo finit volent los infinits,
    48     ço que no pot natura consentir?

    49     La carn vol carn —no s’i pot contradir—;
    50     son apetit en l’om pren molta part:
    51     si no ’s unit ab l’arma, tost es fart;
    52     d’ells dos units sent hom un terç exir.
    53     Aquell qui sent d’esperit pur’amor,
    54     per angel pot anar entre les gents;
    55     qui d’arma y cos junts ateny sentiments,
    56     com perfet hom sent tota la sabor.

    57     No sent delit ans de haver dolor
    58     qui totalment ama de part del cos;
    59     hom famolent no esta en repos:
    60     menjant pert fam, e prop de fart, tristor;
    61     si pass’avant, mes que del mester ha,
    62     en fastig ve perque y recau exces,
    63     de semblant cas l’amador no ’s deffes:
    64     entre desig e fastig son be va.

    65     D’amor honest hom no carregara
    66     tant, que d’aquest senta l’extrem d’exces:
    67     massa o poch contrari no li es,
    68     dolros desig, fastig ne zel tendra.
    69     Tot lo reves porta lo cos, amant:
    70     fastig reb tost e gran desig li nou;
    71     l’amor qu’ensemps met cos e arma ’n jou,
    72     hix d’un poder de tots participant.

    73     Si per grosser so vist, escur parlant,
    74     o per sentir d’amor algun secret,
    75     per demostrar com ne per que u he fet,
    76     si m’es manat, yo passare nadant.

    77     Dona que vos haveu sovint danant
    78     satisfaent vostres senys e raho,
    79     yo la supplich que us suplich del falco,
    80     e si u fara, ja·m veig ab ell caçant.



                                                                                                       (Cristina López)

March y la poesia del segle XV


Ausiàs March és el veritable creador del llenguatge líric català. Abans d'ell, els poetes feien servir un pastitx entre català i provençal que s'havia establert convencionalment com a koiné lírica gairebé unànime entre els conreadors de la tradició jocfloralesca de Tolosa, últim residu academicista de la gran poesia dels trobadors, que havia despuntat entre els segles XI i XIII entorn de les corts senyorials de la provença al sud de França. Significativament, després de March, aquesta artificiosa mixtificació lingüística va desaparèixer de l'ús dels poetes de llengua catalana.

La qualitat del llenguatge poètic de March es basa en el fet que va forjar una eficaç expressió dels sentiments amorosos, morals i religiosos, bevent alhora de la llengua col·loquial i dels registres cultes, admetent tant la dita popular com la màxima grecollatina, el tecnisisme judicial com la veritat del catecisme. I és que, certament, les fonts de la seva poesia són d'abast ben divers. Es pot dir que March s'acull en principi a l'herència trobadoresca mantinguda per l'esmentada escola de la Gaia Ciència tolosana, que havia comptat amb el favor de la classe literària de llengua catalana durant el segle XIV.
D'aquesta escola es nodreixen en gran mesura el format i el gènere dels poemes de March: cançons d'amor o de contingut moralitzador en vers decasíl·lab, estrofes de vuit versos encadenades per la primera i la darrera rima (capcaudament), tornada final de quatre versos amb senyal (pseudònim) que encobreix el nom de la hipotètica destinatària del poema, ús d'àmplies comparacions didàcticques, etc. De la mateixa manera, motius com el de l'enamorat malatissament tímid, tormentat per la incapacitat de declarar el seu amor, o el de la bella altiva i menyspreadora, esquiva a concedir mercè, formaven part de imatgeria tardotrobadoresca.

 Photobucket

Però la tradició dels últims epígons dels trobadors no és sinó el punt de partida de l'obra de March, que progressa, en extensió i en intensitat, ampliant el seu horitzó de referències a la psicologia amorosa d'arrel tomista, que troba el seu lloc més adient en llargs poemes que descriuen amb esmolada minúcia a la naturalesa i l'expressió de les passions del cor. Evoluciona també cap a un predomini de la reflexió moral i religiosa, els referents de la qual cal buscar-los potser en influència dels sermons dels predicadors eclèsisatics i en la literatura d'edificació espiritual. D'aquesta manera, en la barreja d'amor, de moralitat i de religió que distingeix la seva poesia, en l'alternança d'imatges exemplars que provenen tant del bestiari com de la pràctica mèdica o judicial, de l'experiència marinera o militar com dels llocs comuns de la literatura de l'Antiguitat clàssica transmesos durant l'Edat Mitjana, el conjunt de l'obra de March es dreça com una mena de petita i concentrada enciclopèdia en vers de la vida al segle XV, filtrada a través de la figura d'una primera persona poètica que domina de cap a cap, a vegades amb un egocentrisme desmesurat, les reflexions suscitades per l'experència humana de l'amor.

Es pot llegir, doncs, el conjunt dels poemes de March com una espècie d'autobiografia sentimental en escorç, no pas construïda en termes pseudonovel·lescos, com en la Vida nova de Dante, sinó més aviat com el desplegament psicològic i moral de la consciència d'un home lliurat a l'amor de les dones. Aquest itinerari eròtic circula, així, des de la primerenca sublimació de l'amor, expressada a través del motiu de la timidesa davant la dona desitjada o en determinades vel·leïtats espiritualistes fins a una bellesa en què el jo poètic declara que avorreix l'urgent desig de la carn.
En l'ordre bàsicament concurrent que donen la majoria dels manuscrits que conserven l'obra de March, els poemes s'encadenen dins una successió de sentit marcada sovint per paraules o frases que en reprenen, a vegades des dels primers versos, altres d'iguals o de semblants que sortien a la útima estrofa del poema precedent, a tall de reclam o connexió. Aquestes represes afecten també poemes no contigus però sí relativament pròxims, compostos probablement en períodes de temps breus. Això fa que la continuïtat s'estableixi a través de sèries de poemes, més o menys curtes (poden ser només un parell o tres de poemes), que assetgen un mateix tema des de perspectives diferents o complementàries, com en el cas de les parelles 42-43 i 46-47 o dels sis “Cants de mort”, que tracen una divisió bastant clara entre els dos blocs fonamentals de l'obra de March.

En la primera part, més extensa, els poemes són, tanmateix, més curts i hi predomina la dialèctica d'origen cortès entre l'enamorat que pateix i la dona desitjada, quasi abstracta, absent físicament i invocada a la tornada amb els senyals Plena de seny i Llir (lliri) entre cards. Ja avançada aquesta primera part, la figura femenina perd progressivament encara més entitat i cedeix el pas a la queixa contra l'amor, titllat sovint de boig (senyals Oh folla amor i Amor, amor). Aleshores apareixen les preocupacions morals i escatològiques que es desenvoluparan plenament en els llargs poemes de la segona part, on, tret d'algun cicle amorós tenyit de desengany i de contradicció, el jo poètic, vell, cansat i lúcid, s'interroga, lluny ja de la càustica tardotrobadoresca, sobre el bé, la salvació eterna i les virtuts morals, i també sobre la radical insensatesa de l'amor, vist ara des d'una consciència pecadora marcada totalment pel fracàs o fins i tot pel fàstic.

Vista en conjunt, l'obra de March destaca per la manera radical com acaba desfent-se de l'herència lírica dels trobadors, destruint-en o negant-en els continguts, portant-los de fet al límit, però també pel significatiu canvi de registre poètic que resulta de la tria d'un català literari net de provençalismes, eficient i, segons sembla, no gaire allunyat de la llengua d'ús corrent. Es tracta, per tant, d'una veritable ruptura estilística respecte dels seus antecessors: l'elogi amorós més abrandat, l'expressió lírica més extrema van de bracet de la reflexió teòrica i la disquisició sobre la naturalesa de l'amor. Aquest nou estil es fa més evident a mesura que avancem en la col·lecció de poemes de March, i es caracteritza per una percepció poc artificiosa i cortesana del món -una percepció més aviat quotidiana i directa de la realitat-, així com per un recurs -a vegades abrupte- a l'expressió egoista i brutal. No es tracta solament, posem per cas, de la inusual franquesa amb què Déu és interpel·lat en alguns versos (com ha observat Joan Fuster, March no parla en aquest casos amb agressivitat autènticament antireligiosa, però tampoc li vessa la devoció), o del fet que opti a vegades una poètica més aviat popularitzant, en comptes de recórrer als models clàssics, sinó que passatges com ara “No em plau amar e menys que a mi amen / mas, si jo am, muiren los que em desamen!” indiquen clarament la profunditat de l'evolució que experimenta l'evolució lírica en March, inusualment violenta i rotunda tant quean ataca la incapacitat amorosa femenina com, sobretot, quan s'autoflagel·la virulentament en bastants poemes tardans de maduresa. Sense desmentir ni falsificar el valor primordial de l'experiència amorosa com a element central que era del discurs poètic tardomedieval, March l'empelta d'un fort component de reflexió moral i d'un aprofundiment en l'expressió exacerberada de la subjectivitat, elements que donen com a resultat una obra poètica d'abast universal i amb una capacitat d'emocionar ben duradora.

L'obra de March, imitada per alguns poetes en català dels segles XV i XVI, va ser especialment apreciada durant el Segle d'Or castellà- Joan Boscà i Gutierre de Cetina van escriure variacions sobre els seus versos i el Brocense i Quevedo en van traduir ocasionalment alguns poemes. Resulta destacable principalment la versió castellana de 97 poemes de March feta per Jorge de Montemayor, que es va publicar a València l'any 1560. Amb el triomf del Romanticisme, la poesia de March, rescatada i elogiada pels grans erudits del segle XIX, va tornar a ser llegida i editada, recuperant el favor del públic lector, que no ha minvat fins al present. Poetes tan diversos com J. V. Foix, Carles Riba, Gabriel Ferrater o Vicent Andrés Estellés han estat grans lectors de l'obra de March, del qual es troben rastres i homentages més o menys explícits en alguns dels seus poemes. A més, com ja hem dit, les versions musicals que n'ha fet Raimon en les últimes dècades han contribuït notablement a ampliar el públic de March.

Açí tenim una canció inèdita d'un poema del segle XVI de Ausiàs March, interpretada per Joan Manuel Serrat
 
 


Rebeca Mellado

Poema de Ausiàs March comentat

''Quins tan segurs consells vas encercant''

¿Quins tan segurs consells vas encercant,
cor malastruc, enfastijat de viure?
Amic de plor e desamic de riure,
¿com soferràs los mals qui et són davant?
Acuita't, doncs, a la mort, qui t'espera
e per tos mals te allongues los jorns:
aitant és lluny ton delitós sojorns
com vols fugir a la mort falaguera.
Braços uberts és eixida a carrera,
plorant sos ulls per sobres de gran goig.
Melodiós cantar de sa veu oig
dient: "Amic, ix de casa estrangera!
En delit prenc donar-te ma favor,
que per null temps home nat l'ha sentida
car jo defuig a tot home que em crida,
prenent aquell qui fuig de ma rigor."
Ab ulls plorant e cara de terror,
cabells rompent ab grans udulaments,
la vida em vol donar heretaments
e d'aquests dons vol que sia senyor,
cridant ab veu horrible i dolorosa
tal com la mort crida el benauirat,
car, si l'hom és a mals aparellat,
la veu de mort li és melodiosa.
Bé em maravell com és tan ergullosa
la voluntat de cascun amador!
No demanant a mi qui és amor,
en mi sabran sa força dolorosa.
Tots, maldient, sagramentejaran
que mai amor los tendrà en son poder
e, si els recont l'acolorat plaer,
lo temps perdut, sospirant, maldiran.
Null hom conec, o dona, a mon semblant,
que, dolorit per amor, faça plànyer:
jo son aquell de qui es deu hom complànyer,
car, de mon cor, la sang se'n va llonyant.
Per gran tristor que li és acostada,
seca's tot jorn l'humit qui em sosté vida
e la tristor contra mi és ardida
e, en mon socors, mà no s'hi troba armada.
Llir entre cards, l'hora sent acostada
que civilment és ma vida finida:
puix que del tot ma esperança és fugida,
ma arma roman en aquest món damnada.

Dintre de la situació tòpica de l'enamorat malalt d'amor, un dels motius principals, quan aquesta passió és portada a l'extrem, és de de la mort per amor, és a dir, la presentació de la mort com a únic final possible d'una experiència hiperbòlicament dolorosa i que no s'arriba a resoldre mai a causa de la ignorància o rebuig que la dama mostra envers l'enamorat. Aquest tema ocupa, amb una intensitat plena i molt gràfica, les preguntes retòriques i l'al·legoria de les tres primeres estrofes. La personificació del cor de l'enamorat, d'una banda, i la de la mort, de l'altra, tenen un paper fonamental en l'arrancada del poema. En realitat, el cor apareix aquí sota la figura d'una sinècdoque del mateix jo poètic que li parla. Aquestes personificacions es desenvolupen, a més, a través d'antítesis i contrastos (per exemple, als versos 3, 10 i 15-16) i de l'al·legoria, en què la vida i la mort competeixen per mirar de seduir l'enamorat. A més a més, les preguntes que obren el poema, expressades vehementment amb una apòstrofe al cor, són, de fet, retòriques perquè no busquen tant una resposta ja sabuda prèviament com, sobretot, subratllar les accions que descriuen (no hi ha “segurs consells” possibles en l'amor, els seus “mals” són insuportables).



En aquesta situació límit, el jo poètic dreça i reclama, a les dues estofes següents, la seva condició de màxima i superior encarnació humana de l'enamorat en pena: els que es pensen que estimen de debò canviaran de parer quan coneixeran els podereosos efectes que l'amor ha causat en ell, uns efectes tan visibles i palesos que no caldrà que li preguntin “què és amor”. Sense esperança de correspost per la dona a qui estima, l'enamorat viu a la terra la condemnació infernal i s'acosta a la mort, en un estat de decandiment físic descrit de manera precisa, segons les concepcions fisiològiques corrents a l'època: la tristesa provoca l'assecament de l'humit radical (l'humor bàsic que manté l'escalor del cos i que, per tant, “sosté” la vida) i allunya la sang del cor amb el mateix efecte moral.


Rebeca Mellado.

dimecres, 28 de març del 2012

Ausiàs Marchh

"L'articulació de la retòrica ausiasmarquiana, doncs, parteix d'uns continguts temàtics que no podem classificar com a revolucionaris per al seu temps. Joan Fuster havia insistit ja en la poca novetat que aportava l'autor pel que fa a allò que diu. On rau, per tant, la seua qualitat? A més de la qüestió lingüística, digna d'esment, caldria repetir que la força i la qualitat de la lírica d'Ausiàs March es caracteritzen per una peculiar forma de dir. No és representatiu què diu, sinó com ho diu, seria una lectura sintètica i un tant simplificada de la nostra exposició, encara que vindria a marcar les diferències de partida entre la poesia i allò que no ho és."
  (Adolf Piquer Vidal: "Retòrica i discursivitat en Ausiàs March", dins Vida i obra d'Ausiàs March )


                                    Vicky Boluda

Ffantasiant,   Amor a mi descobre
los grans secrets   c·als pus suptils amaga,
e mon jorn clar   als hòmens és nit fosqua,
e visch de ço   que persones no tasten.
Tant en Amor   l'esperit meu contempla,
que par del tot   fora del cors s'aparte,
car mos desigs   no són trobats en home,
sinó en tal   que la carn punt no·l torbe.
(Ausiàs March, poema XVIII)
L'any 2009 es compleix el 550 aniversari de la mort del cavaller valencià Ausiàs March (1400-1459). Es tracta del poeta més emblemàtic de les lletres catalanovalencianes medievals, tant per la singularitat del seu cançoner, com per la notable influència que ha exercit sobre poetes posteriors i l'enorme difusió internacional que ha assolit a través d'un munt ingent de traduccions. El corpus poètic d'Ausiàs, que supera la tradició trobadoresca de la qual parteix, vehicula un discurs de forta càrrega moral el nucli del qual gira al voltant de l'experiència amorosa, de les contradiccions irresolubles d'aquesta i dels patiments que se'n deriven per al jo poètic. 

Bàrbara Gramage

dimarts, 27 de març del 2012

Faltes d'ortografia.

influència
nàixer
lloc
tasca
càrrecs
introducció
eròtics
personatges
què
arriben
perquè
presència
és
més


Ivana Overtoom

dilluns, 26 de març del 2012

Biografia Ausiàs March


Ausiàs March és el gran poeta català del segle XV. Nascut el 1400, pertanyia a la noblesa i a una família de poetes: el seu pare Pere March, i el seu oncle, Jaume March escriviren bons versos.

Ausiàs March va viure a València i, com a noble i cavaller, tenia possessions importants. Va participar en alguna guerra com , per exemple, en l'expedició militar del rei Alfons el Magnànim a Sardenya i Còrsega el 1420 i continuada l'anys següent a Sicília i Nàpols. El 1424, Ausiàs March era present en una expedició a l'illa nord-africana de Gerba.

Es va casar dues vegades, la primera el 1439 amb Isabel Martorell, germana de Joanot Martorell, que va morir sense fills. La segona, el 1443, amb Joana Escorna, que morí també sense fills el 1454. Ausiàs March va morir a València el 3 de març de 1459 sense fills legítims, doncs, però pel seu testament sabem que va deixar cinc fills bastards.

Va escriure 128 poemes que van ser molt coneguts en vida del poeta i posteriorment. La seva obra es caracteritza, en general, per parlar de l'amor en termes morals i amb unes imatges tristes (en els seus versos hi ha condemnats a mort, malalts, cucs, verins, etc.) adequades a l'estat d'ànim pessimista que vol transmetre.



Ester Mbomio

Ausiàs March

Ací deixe el video- documental que estem veient a classe per poder fer futures consultes:






Ester Mbomio

Ausiàs March

Importància d'Ausiàs March

Ausiàs March és un home de lletres molt reconegut dintre de la literatura valenciana medieval. Sense fer cap objecció a la seva qualitat literària, aquest criteri recolza en els punts següents:
Pel fet que fou un poeta molt llegit, per la influència que deixà en poetes castellans com Garcilaso de la Vega, Diego Hurtado de Mendoza, etcètera. A més, tota la poesia en català del segle XVI és un intent d'imitació de la seva obra.
La quantitat dels manuscrits que ens han arribat, així com les nombroses traduccions que s'han fet de les seves obres.
Perquè la seva obra es distancia de tota l'anterior, i esdevé una poesia molt personal i sincera.

Modernitat de l'obra d'Ausiàs March

El perquè de la seua modernitat:
Se separa de la poètica trobadoresca més pel que fa a la temàtica que no a la forma, ja que manté el vers decasíl·lab amb la forma 4+6, així com conserva l'ús del senyal, encara que en fa servir cinc, cosa insòlita en la poesia trobadoresca, que sols n'emprava un.
Nou tractament de la dona, diferent a la idealització amb què fou tractada pels trobadors i a la sublimació espiritual de la dona dels poetes italians Dante i Petrarca. En Ausiàs March la dona és un ésser humà amb totes les seues qualitats i els seus defectes o vicis. Les descripcions psicològiques substitueixen les exageracions de la bellesa.
L'obra d'Ausiàs March és una constant reflexió de tots els aspectes sobre la condició humana, quan part de la seua obra gira entorn de la seua vida personal i, a més, ho fa amb molta profunditat.
Pren la mort de la seua esposa Joana Escorna, com a tema d'algunes de les seues cançons, una prova més de la seua sinceritat.
La seua poesia es converteix en un joc complex i canviant, però hi conserva una unitat, és escrita des d'un jo concret, i des de les pròpies experiències i circumstàncies reals d'aquest jo.
 

Estil
La poesia d'Ausiàs March es mostra d'una banda culta:
Perquè hereta dels trobadors "l'expressió formal" de l'amor: "senhal".
Per l'estil ric, elegant i exacte, lliure de tota servitud lingüística provençal.

I d'altra banda desimbolta sobretot per la utilització del lèxic i la sintaxi populars. Els elements que contribueixen a donar esta sensació són:
La presència constant d'objectes quotidiants (pa, portes, forn...):
«Plena de seny, donau-me una crosta del vostre pa.» Els paisatges on se situa l'acció són del món medieval/feudal (castells, hostals, ciutats en festes, mar amb vent...):
«Llir entre cards, passions d'Amor fan
Tembre i Fiar estar dins un hostal.»
Personatges que hi apareixen (també del món feudal: soldats, vilets, pobres, lladres, camperols, malalts...).
Sovint el poema és el desenvolupament d'una comparació inicial entre el poeta d'una banda i algun terme militar, marítim, mèdic, etc.
Sol utilitzar increpacions i interrogacions per aconseguir l'aproximació entre l'autor i el lector:
«Hajau dolor de la dolor de mi!»




                                                                            MªJosé Moreno

Ausiàs March:




Vicky.

dissabte, 24 de març del 2012

Faltes d' ortografia 
- L' unió: la unió
- Conciencia: conciència 
- Per que: perquè
- Hi han: hi ha
- Que: què
- Cualitats: qualitats
- Rasgos: trets 


Cristina López

dijous, 22 de març del 2012

JORDI DE SANT JORDI- informació general


Jordi de Sant Jordi, poeta cortesà i militar
-Va nàixer al Regne de València al voltant del 1399 i el 1400. 
-Se'n desconeix la data de la mort, tot i que es presumeix que tingué lloc als voltants del mes de juny de 1424, atès que atorgà el seu darrer testament el 12 de juny d'aquell any.
-Fill d'un esclau morisc alliberat. 
-Tingué el càrrec palatí de cambrer reial i fruí de la protecció d'Alfons el Magnànim.
-Participà en l'acció de Calvi i al setge de Bonifacio i, sempre al costat del monarca, entrà a Nàpols, on es trobava el 30 de maig de 1423, quan fou ocupada per Francesc I Sforza, i fou fet presoner. 
-A la captivitat escriví el poema Presoner, on palesa les seves angoixes i el seu enyorament per la vida sumptuosa cortesana i la seva confiança en una prompta alliberació per part del rei.


-Jordi de Sant Jordi (Parc de Montjuïc 1924)
         Virginia Gómez

JORDI DE SANT JORDI- poema

http://www.youtube.com/watch?v=USN4zRxLl7A
És molt bonic, però és una mica difícil d'entendre.


Virginia Gómez

Juga Llengua.

Descarregant aquesta aplicació  que ajuda a aprendre valencià podeu rectificar moltes faltes d’ortografia de paraules valencianes.

Paula Marrón Pérez.



Faltes d'ortografia.

dotzé
és
perquè
demografia
apareixen
estén

Paula Marrón Pérez

dimarts, 20 de març del 2012

Faltes d'ortografia

són
perquè
pròxim
què
fantàstics
origen
aconsegueixen
novel·les
sinó
misògin
creients



Ginés Gómez

ORTOGRAFIA: El gènere

ACTIVITATS:

1. Completa amb les formes de l´article.


· Escrigué un editorial; el fi era acusar editorial que havia publicat la guia.
· El pudor que sent és molt gran, quan la veu sempre se li accelera el pols.
· No és suficient la llum que fa el llum.
· Si no neteges la pols de la terra, la pudor de brutícia ho emplenarà tot.
· La fi d´aquella història arribà quan el quia va donar una ordre.
                                                                                                                         
                                                                                                                            Priscila Padilla Bosque.

Ortografia; El gènere

3.Quin és el femení?

Taxista-Taxista              Notari-Notaria             Eslau-Eslava                 Pallasso-Pallassa
Dansaire-Dansaire         Detectiu-Detectiva       Xofer-Xofer                  Déu-Deessa
Ancià-Anciana              Príncep-Princesa          Lleig-LLetja                  Roig-Roja
Cosí-Cosina                  Boig-Boja                   Negatiu.Negativa            Metge-Metgessa

Raquel Villarroya Puertas

dijous, 15 de març del 2012

ORTOGRAFIA- El gènere

¡ Canvia de gènere aquestes oracions.


·És possible que el seu amic siga dansaire.
És possible que la seua amiga siga dansaire.
·L'home homicida fou condemnat pel jutge.
La dona homicida fou condemnada per la jutgessa.
·Lluís és molt tenaç en l'ensinistrament del seu gos.
Lluïsa és molt tenaç en l'ensinistrament de la seua gossa.
·És una psiquiatra molt bona segons m'ha dit el meu germà.
És un psiquiatre molt bo segons que m'ha dit la meua germana.
·És tan ingenu i crèdul que sempre l'enganya el bròfec del cunyat.
És tan ingènua i crèdula que sempre l'enganya la bròfega de la cunyada.
·El ministre es va entrevistar amb el seu homòleg anglés.
La ministra es va entrevistar amb la seua homòlega anglesa.
·Saps què vol dir anàleg?
Saps què vol dir anàlega?.


2. Digues el femení de:
Positiu: Positiva                                                     Esclau: Esclava
Hebreu: Hebrea                                                    Salvatge: Salvatge
Nociu: Nociva                                                      Ateu: Atea
Fugitiu: Fugitiva                                                     Cubà: Cubana
Jueu: Jueva                                                            Fenici: Fenícia
Conseller: Consellera                                            Individu: Individua
Captiu: Captiva                                                    Hereu: Hereua
Enginyer: Enginyera                                              Sastre: Sastressa
Decisiu: Decisiva                                                  Vedell: Vedella
Arameu: Arameua                                                Deixeble: Deixebla
Afirmatiu: Afirmativa                                            Feroç: Feroç
Duc: Duquessa                                                    Fidel: Fidel
Nadiu: Nadiva                                                    Cec: Cega
Bidell: Bidella                                                      Biòleg: Bióloga
Forner: Fornera                                                  Emperador: Emperadriu

Grup: Mélani Martínez i Carlota Grau

dimecres, 14 de març del 2012

ORTOGRAFIA - El gènere

2. Escriu davant de cada paraula l'article de masculí o femení EL/LA, ELS/LES. Si has d'apostrofar, posa UN/UNA.


Una amargor         Els afores            La claror           Un anell
Una olor               Un avantatge        La remor          Els bacteris
La resplendor       El compte             La suor            El corrent
Una allau              El costum             La verdor         El deute
Una anàlisi            El dot                  La calor            El dubte
Una àncora           Els espinacs        Una au              Un estratagema
Una aroma           El front                La cercavila       El full
La dent                Un interviu           La marató          El llegum
Les postres          El lleixiu               La síncope         El marge
La resta               Els narius             La sida               El pebre
El xocolate           El pendent           La síndrome       Els tèrmits
La serp                El senyal              La icona             La titella
La disfressa         Un interrogant      Una andana         El núvol


Yao Calvo-Flores

ORTOGRAFIA- El gènere

1.-Escriu el gènere contrari de les paraules següents i enuncia'n les regles de formació.
a) En general, formem el femení afegint al masculí -a.
avi-àvia     marqués-marquesa     santa-sant       fornera-forner      tebi-tèbia      filla-fill    nét-néta    gata-gat

a1)Cal posar atenció a les transformacions consonàntiques:
p_b    t_d     c_g/q     s_ss     f_v    l_l.l
neboda-nebot     amic-amiga    tranquil-tranquil.la    gossa-gos     serva-serf    buit-buida     llop-lloba
ventríloc-ventríloqua

b)Els acabats en -e,-o,-u àtones, canvien aquestes vocals per -a.
mestra-mestre     ministre-ministra     monjo-monja    europeu-europea    hebreu-hebrea   àrbitra-arbitre
pediatre-pediatra    alumne-alumna

EXCEPCIONS
-Alguns acabats en -au,-eu,-ou fan el femení afegint -va: blau-blava
-Alguns acabats en -eu el fan afegint -ua o bé -va: meu-meva o meua
-Alguns acabats en -iu afegeixen -va: viu-viva


c) Els acabats en vocal tònica afegeixen -na.
veí-veïna     campió-campiona    lleona-lleó     cubà-cubana     capità-capitana   comú-comuna
germà-germana      ballarina- ballarí

-Però: un/ una hindú, un/ una papú
-Alguns acabats en vocal àtona, també ho fan: rei-reina,orfe-òrfena


d)Alguns masculins es formen afegint al femení -ot.
nina-ninot    perdigot-perdiu   bruixa-bruixot    abella-abellot

e) Alguns femenins tenen terminacions pròpies:
-e_-essa       -òleg_òloga      -or_-iu
arqueòloga-arqueòleg      actor-actriu     traumatòleg-traumatòloga    alcaldessa-alcalde  
psicòleg-psicòloga        poeta-poetessa   comte-comtessa      emperadriu-emperador

f)Alguns masculins i femenins tenen arrels diferents:
dona-home       nora-gendre       mestressa-amo          somera-ase
mare-pare        tia-oncle             muller-marit               egua-cavall
vaca-bou         truja-porc           pobil.la-hereu             ovella-marrà

g) Alguns terminacions indiquen els dos gèneres:
-ista, -ta, -aire, -cida, -aç, -oç, -ble
artista         cantaire         captaire          homicida          monarca       suïcida         capaç     gimnasta
tennista         veloç          indígena          voluble




Virginia Gómez

Faltes d'ortografia

tractada
perquè
els costums
esdeveniments
està
es pot veure
fora
reals
què

Virginia Gómez

dimarts, 13 de març del 2012

Faltes d'ortografia
familia - família
intelectual - intel·lectual
la expansió - l'expansió
es - és
exponia - exponía
avans - abans
la hora - l'hora
fora - fóra
entes - entés
inclus - inclús
de uns - d'uns
diferencien - diferencíen


Rebeca Mellado



Faltes d'ortografia

Es - és
Caracteristiques - característiques
Perque - perquè
Convina - combina
Conseqüencies - conseqüències


Priscila Padilla.

Faltes d'ortografia

estesa: extesa
a els: als
tenien que: havien de
en la què: en la qual
tras: després de
tendencies: tendències
perque: perquè
per els: pels
modernos: moderns

Yao Calvo-Flores
Faltes d'ortografía

escrivía ,tu ,amenes ,la ironía, pròpies , ocorréixen , història , cercanía , decadència, conseqüència, polítiques , són , pel , suposar, impremta , procendéncia , Valéncia, però, aparéixer, Itàlia.


Vicky Boluda

Faltes d'ortografia

haber--haver                                els que--els quals
expandre--expandir                      reforçen--reforcen
burguesa--burgesa                       nombrat--nomenat
l'instrucció-- la instrucció              sino--sinó
creibles--creïbles                          l'humanitat--la humanitat

Amaia Orón Larrabeiti

Faltes d'ortografía

per que- perqué
donta- dóna
l'hi- li
es- és
fiel- fidel
te- té
idol- ídol
tambe- també
popul·lar. popular
mes- més
demanaba- demanava
mes- més
angel- àngel
exit- èxit
historics- històrics
llectura- lectura
el us- l'us
fora- fóra
rel·ligiosa- religiosa
l'ultima- l'última
l'història- la història
l'expresió- l'expressio
mitjá- mitjà
generes- gèneres
trajectoria- trajectòria
consolidad- consolidat
comúnes- comunes
considerat- considerades
origina- originà
estandard- estandàrd
dialextals- dialectals
referencia- referència
consciencia- consciència

Grup: Mélani Martínez i Carlota Grau

Faltes d'ortografía

Gràcies                    Utilitzava                  Pretén
La introducció          Misogin
La unió                    Interessat
Estàndard                Reals
Lingüístiques            La incorporació
Burgesia                  Canviant
Esclavitud                Bèl.lics
Pretenía                   La ironía

Raquel Villarroya Puertas

dilluns, 12 de març del 2012

Faltes ortogràfiques

Ester Mbomio


La unió
L'àmbit
Conciència
Frare
Caient
Nàixer
Misogin
Il·lustraven
Sols
Lleialtat
És
Trionfs
Enfocament
D`història