Recordem que, a
finals d’aquest segle, la Corona d’Aragó s’integra dins la monarquia hispànica
amb la unió dinàstica dels regnes d’Aragó i de Castella en 1479 amb els Reis
Catòlics. S’accentua el procés de substitució lingüística ja que la cultura
castellana dels nous reis provoca l’assimilació cultural a Castella des del
començament del segle XVI. És un terme de la sociolingüística que es refereix a
un procés al final del qual una comunitat lingüística acaba passant a formar
part d'una altra comunitat lingüística per l'abandonament de la seva llengua.
Aquest procés no
afecta tots els àmbits d’ús d’igual manera. La castellanització repercuteix
sobretot en les capes més altes de la societat, en canvi les classes populars
mostren majoritàriament fidels a la seua cultura i la seua llengua, que perviu
en la producció escrita popular al llarg d’aquesta època tradicionalment
anomenat Decadència.
Al llarg dels
segles XI i XVII assistim a l’extensió
d’aquest procés de substitució lingüística, la nostra llengua, per
contra, és abandonada fonamentalment per raons de prestigi social o d’imposició
externa. De manera que parlar en castellà constitueix doncs tot un signe de
diferenciació social, es tracta essencialment d’un procés diglòssic, ja que la
noblesa només utilitza el castellà en els àmbits públics i cultes, mentre que
en els àmbits familiars continua emprant la llengua pròpia fins ben entrar el
segle XVII.
D’altra banda, en
aquest període hi ha la manca d’un model unificador, com va esdevenir amb la
Cancelleria Reial, la qual cosa provoca problemes de correcció i fa que abunden
els castellanismes, els vulgarismes i dialectismes.
Al marge de la
crisi de la consciència lingüística unitària, en aquesta època proliferen les
defenses de la llengua entre classes més cultivades, a més, mentre la nostra llengua
experimenta un procés de fragmentació i de dialització, altres llengües cultes
de l’Europa occidental inicien la codificació, amb l’elaboració de diccionaris
i de gramàtiques, dins els corrents renovadors renaixentistes.
Al Regne de
València, la castellanització fou més intensa que a Catalunya i a les illes,
sobretot desprès de la guerra de les Germanies en 1519, a més la cort virregnal
de Germana de Foix va ser un focus de castellanització cultural a València.
També el tribunal de la Inquisició tingué
un paper decisiu en aquest procés, com la expulsió dels moriscos a 1609 va
comportar una pèrdua important de la població.
A partir del
segle XVIII, s’accentuà el procés de castellanització encara més com a
conseqüència de la guerra de Successió a l'any 1700. Arran aquesta
derrota, el rei va dictar el Decret de Nova Planta que abolia les institucions
polítiques pròpies, els furs i les corts, i l’ús oficial de la nostra llengua.En definitiva, el període que abraça des del segle XVI fins al XVIII està marcat per una sèrie de factors extralingüístics i extraliteraris que provoquen la castellanització.
Paula Marrón.
