March entendria que la lírica trobadoresca expressava uns sentiments cenyits per les normes de "l'amor cortès" pel que fa al contingut, i per una retòrica brillant però molt falsa, buida i distant pel que fa a la forma (alguns indicis podrien esser el fet d'escriure en provençal o el fet de signar les poesies amb pseudònim). S'arriba doncs a Ausiàs March (qui signa els seus poemes "Jo sóc aquell que em dic Ausiàs March"), escriptor ja en català, per trencar els motlles de la poesia trobadoresca amb l'expressió de l'íntima meditació personal d'un home-poeta que apareix, despullat de tota ficció, disposat a parlar-nos d'allò que l'obsessiona: l'amor, les relacions de l'home amb Déu, la mort i el problema ètic. Aquests problemes són reals i personals, igual que les dones que hi apareixen (ja no "midons") les quals ja no són Beatrius ni Laures, distants i platonitzades -pures idees amb nom propi- sinó dones reals que estimen o no i que són estimades o odiades per unes raons concretes i no per afany d'idealització.
VEGA GIL SANZ
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada