Llengua i estil de Tirant lo Blanch
Tirant lo Blanc, és una novel·la de múltiples cares:
D'una banda hi ha un estil barroc, oratori, solemne, format
a partir dels cànons de la prosa renaixentista europea i el retoricisme de la
prosa valenciana. En aquest registre es presenten els llargs parlaments dels
personatges, les lamentacions, les evocacions pedants, etc. Aquesta manera
artificiosa d'enraonar, era una manera habitual entre els membres de l'alta
societat valenciana . Al costat d'aquest estil de to oratori, la novel·la
presenta un registre bastant dinàmic i efectiu; un to col·loquial de frases
cultes familiars, jocs de paraules, refranys o l'ús de metàfores.
El primer, és un estil culte, barroc i retòric, preguntes i
respostes, parlaments llargs i les lamentacions; la parla culte la trobarem en
escenes de la vida pública dels protagonistes i dels altres personatges.
El segon, és l'estil col·loquial, que el trobarem
especialment en les escenes de la vida més intima dels diferents personatges
(escenes en les que intervé Plaerdemavida), utilitzant refranys, diàlegs breus
i directes, expressions col·loquials, etc.
Hi ha dos aspectes sobre els quals Joanot Martorell no es
permet la més lleu broma, sobre la cavalleria i la guerra.
Raquel Doblaré
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada