diumenge, 28 d’abril del 2013


Llengua i estil de Tirant lo Blanch

Tirant lo Blanc, és una novel·la de múltiples cares:
D'una banda hi ha un estil barroc, oratori, solemne, format a partir dels cànons de la prosa renaixentista europea i el retoricisme de la prosa valenciana. En aquest registre es presenten els llargs parlaments dels personatges, les lamentacions, les evocacions pedants, etc. Aquesta manera artificiosa d'enraonar, era una manera habitual entre els membres de l'alta societat valenciana . Al costat d'aquest estil de to oratori, la novel·la presenta un registre bastant dinàmic i efectiu; un to col·loquial de frases cultes familiars, jocs de paraules, refranys o l'ús de metàfores.

El primer, és un estil culte, barroc i retòric, preguntes i respostes, parlaments llargs i les lamentacions; la parla culte la trobarem en escenes de la vida pública dels protagonistes i dels altres personatges.
El segon, és l'estil col·loquial, que el trobarem especialment en les escenes de la vida més intima dels diferents personatges (escenes en les que intervé Plaerdemavida), utilitzant refranys, diàlegs breus i directes, expressions col·loquials, etc.
Hi ha dos aspectes sobre els quals Joanot Martorell no es permet la més lleu broma, sobre la cavalleria i la guerra.

Raquel Doblaré 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada