diumenge, 10 de juny del 2012

La llengua en els segles XVI, XVII i XVIII.

És el Segle de les nostres lletres quan s’esdevé una sèrie de canvis sociopolítics i culturals en la Corona d’Aragó que anuncien l’inici del procés de castellanització de la nostra llengua i afavoreixen alhora l’ús i el prestigi de la llengua castellana.
Recordem que, a finals d’aquest segle, la Corona d’Aragó s’integra dins la monarquia hispànica amb la unió dinàstica dels regnes d’Aragó i de Castella en 1479 amb els Reis Catòlics. S’accentua el procés de substitució lingüística ja que la cultura castellana dels nous reis provoca l’assimilació cultural a Castella des del començament del segle XVI. És un terme de la sociolingüística que es refereix a un procés al final del qual una comunitat lingüística acaba passant a formar part d'una altra comunitat lingüística per l'abandonament de la seva llengua.
Aquest procés no afecta tots els àmbits d’ús d’igual manera. La castellanització repercuteix sobretot en les capes més altes de la societat, en canvi les classes populars mostren majoritàriament fidels a la seua cultura i la seua llengua, que perviu en la producció escrita popular al llarg d’aquesta època tradicionalment anomenat Decadència.
Al llarg dels segles XI i XVII assistim a l’extensió  d’aquest procés de substitució lingüística, la nostra llengua, per contra, és abandonada fonamentalment per raons de prestigi social o d’imposició externa. De manera que parlar en castellà constitueix doncs tot un signe de diferenciació social, es tracta essencialment d’un procés diglòssic, ja que la noblesa només utilitza el castellà en els àmbits públics i cultes, mentre que en els àmbits familiars continua emprant la llengua pròpia fins ben entrar el segle XVII.
D’altra banda, en aquest període hi ha la manca d’un model unificador, com va esdevenir amb la Cancelleria Reial, la qual cosa provoca problemes de correcció i fa que abunden els castellanismes, els vulgarismes i dialectismes.
Al marge de la crisi de la consciència lingüística unitària, en aquesta època proliferen les defenses de la llengua entre classes més cultivades, a més, mentre la nostra llengua experimenta un procés de fragmentació i de dialització, altres llengües cultes de l’Europa occidental inicien la codificació, amb l’elaboració de diccionaris i de gramàtiques, dins els corrents renovadors renaixentistes.
Al Regne de València, la castellanització fou més intensa que a Catalunya i a les illes, sobretot desprès de la guerra de les Germanies en 1519, a més la cort virregnal de Germana de Foix va ser un focus de castellanització cultural a València. També  el tribunal de la Inquisició tingué un paper decisiu en aquest procés, com la expulsió dels moriscos a 1609 va comportar una pèrdua important de la població.
A partir del segle XVIII, s’accentuà el procés de castellanització encara més com a conseqüència de la guerra de Successió a l'any 1700. Arran aquesta derrota, el rei va dictar el Decret de Nova Planta que abolia les institucions polítiques pròpies, els furs i les corts, i l’ús oficial de la nostra llengua.
En definitiva, el període que abraça des del segle XVI fins al XVIII està marcat per una sèrie de factors extralingüístics i extraliteraris que provoquen la castellanització.

Paula Marrón.

dimecres, 6 de juny del 2012

Autors i obres al llarg de La Decadència

Cristòfor o Cristòfol Despuig (Tortosa 1510-1574?) fou un escriptor i humanista.
La seva obra Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa (1557) és una interessant obra en prosa catalana del segle XVI. Escrita en forma dialogada (gènere típic del Renaixement), pretén fer història de Tortosa, i de passada escriure sobre les coses de Catalunya.


Pere Serafí (?, 1505/1510 - Barcelona1567) fou un poeta i pintor català del Reinaixement.destacà amb el seu llibre De poesia vulgar en lengua Cathalana


Francesc Vicent Garcia i Torres




Francesc Vicent Garcia i Torres,  conegut amb el sobrenom de Rector de Vallfogona (TortosaBaix Ebre, ca. 1578 o 1579 – Vallfogona de RiucorbConca de Barberà1623) fou un poeta i eclesiàstic català.


















Ester Mbomio

Temari.

Per a tots aquells que han de fer alguna de les recuperacions de literatura aquest és el contingut que hem donat:
1ª Avaluació: Els primers textos, els inicis de la literatura, la poesia trobadoresca, l'amor cortés, els trobadors, els joglars i els poetes, els gèneres i l'estil, la porsa literària, Ramon Llull, la prosa historiogràfica, i les cròniques.

2ª Avaluació: Francesc Eiximenis, Sant Vicent Ferrer, Anselm Turmeda, Bernat Metge, la literatura doctrinària: prosa moralitant dels segles XIV i XV, la llengua del segle XV, el marc històric, la narrativa cavalleresca, Curial e Güelfa, Tirant lo Blanch i la Cancelleria Reial.

Paula Marrón Pérez.

El Decret de Nova Planta


Conjunt de disposicions dictades per Felip V en 1707-16, per les quals abolia l'antiga organització constitucional dels països que integraven la corona catalanoaragonesa i hi establia, d'una manera més o menys completa, l'organització política pròpia de Castella. Amb aquestes lleis el monarca borbònic s'arrogà la sobirania dels regnes invocant un dret diví

Edició impresa del Reial Decret 9-X-1715, comunicat per la Reial Cèdula 16-I-1716. 

Ester Mbomio



Guerra de Successió

 A l'any 1700 Carles II va morir sense descendència, pel que va tindre lloc una guerra entre els Austries, Carles d'Austria, i els Borbons, Felip d'Anjou.

A la guerra, els maulets fóren els que defensaren a Carles d'Austria, que eres artesans i camperols, es a dir, el poble plà. Els botiflers, els nobles i membres de la cort, recolçaren a Felip de Borbó.

Una vez començada la guerra, a Almansa hi hagué un xoc dels dos exercits i ahí es va donar la Batalla d'Almansa, on es movilitzaren mils d´homes i va començar el 25 d'abril de 1707.

Cada soldat anava armat d'espasa, fusell i balloneta.
Els Austries eren menors numéricament, però a pesar d'aixó, quan va començar la batalla, pareixia que guanyaven, perque habien avançat molt en les files dels Borbons, però aquestos, canviaren d'estratégia, canviant a soldats de posició i al final guanyaren per la qualitat de la seua tècnica, per la bona organització i per la superioritat numérica. Després de guanyar, Felip V de Borbó va manar l'ncendi de la ciutat d'Almansa, i el regne de València quedava a merced de les tropes franco-espanyoles.
Després de la batalla d'Almansa, València es va castellanitzant pel poder dels franco-espanyols. Aquest fet es va aumentar quan el juny d'aquell any, Felip V aprobà el Decret de Nova Planta , on anul·là els furs de València i es prohibí la parla del valencià.
Com a conseqüència, la Corona d'Aragó desaparegué, es prohibí el color groc per ser símbol dels austríacs i el castellà es va extendre per tota València, restant moltísima importància al valencià.



              GRUP: Priscila, Yao, Raquel, Cristina i Amaia.

La diglòssia

La diglòssia és una situació que es dóna quan, en una societat donada, hi ha dues llengües relacionades de forma propera, una de prestigi alt, que s'utilitza generalment pel govern i en texts formals, i una de prestigi baix, que és normalment la llengua vernacla parlada. El llenguatge de prestigi alt tendeix a ser el més formalitzat, i les seves formes i vocabulari sovint interfereixen el vernacle, tanmateix sovint en una forma canviada.

El cas del català

El català és a la catalanofonia en una situació de diglòssia externa; no només perquè les altres llengües (castellàfrancèsitalià) són els idiomes usats, en gran mesura, pels organismes oficials corresponents; també es dóna el cas que la immigració, al menys en el cas del castellà, ha estat tan forta en el segle XX, que ha fet que es pugui parlar d'un cas de diglòssia, produïda per l'augment relatiu de parlants del castellà. També s'ha d'esmentar el fet que tant el Govern espanyol com el francès durant molts d'anys han deixat de banda l'escolarització en català per les seves respectives llengües. En el cas de l'Alguer el català és en greu perill, la qual cosa ha estat reconeguda per la UNESCO, malgrat això es podria dir que el català és en perill a tot arreu per la pressió de les llengües oficials dels diferents estats.

Ester Mbomio

La substitució lingüística


Substitució lingüística és un terme de la sociolingüística que es refereix a un procés al final del qual una comunitat lingüística acaba passant a formar part d'una altra comunitat lingüística per l'abandonament de la seva llengua.

 El procés de substitució linguistica té una serie d´etapes:
-Proces de bilinguització: la llengua forastera comenca a ocupar els ámbits formals de la llengua propia.

-Procés de monolinguització en la llengua dominant: s´abandona la llengua propia. en aquesta fase es detecten varies situacions:

                  -Autoodi: els k san pasat a la llengua

                      reguenen el seu origen llinguistic

                 -Mitificació del bilinguisme: es generalitza la

                      falsa creenca.

                -Creació dels prejudicis linguistics: son

                      prejudicis socials sense base cientifica.

               -Bilinguisme unidireccional: la llengua

                     dominant ha esdevingut llengua necesaria.

-Finalment tenim l´abandonament total de la llengua dominada: es l´us exclusiu de la llengua nova.

Ester Mbomio

dilluns, 4 de juny del 2012

Vídeo explicatiu

http://www.youtube.com/watch?v=4kMX_U1EzJA

Cristina, Raquel, Yao, Amaia i Priscila

Curiositats.

Isabel II celebra el seu jubileu envoltada de la monarquia mundial, però sense els Reis d'Espanya.
http://www.hoymujer.com/Corazon/Realeza/Isabel-celebra-jubileo-rodeada-680118052012.html

Paula Marrón i Ivana Overtoom.

DECRET DE NOVA PLANTA

Els Decrets de Nova Planta són el conjunt de lleis sancionades i promulgades per Felip V a l'inici del seu regnat que implantaren l'absolutisme a la Monarquia d'Espanya. Amb aquestes lleis el monarca borbònic s'arrogà la sobirania dels regnes invocant un dret diví.



Nova Planta: imposició d'una llengua

El Decret de Nova Planta imposa que a la Reial Audiència de Catalunya, l'única institució de govern i de justícia, exclusivament s'hi utilitzaria com a llengua el castellà, prohibint d'aquesta manera l'ús de la llengua catalana a la màxima institució de Catalunya:"Les causes a la Real Audiència se substanciaran en llengua castellana".Instrucció secreta redactada per l'Abad de Vivanco, secretari del Consejo de Castilla, adreçada als corregidors de Catalunya: «Posarà els més grans esforços per a introduir la llengua Castellana, amb la finalitat de donar les providències més temperades, i dissimulades perquè s'aconsegueixi l'efecte sense que es notin els esforços.»Les cinc universitats catalanes havien estat suprimides com una mesura de càstig doncs la demanda d'universitats de proximitat era molt forta i tot allunyament un càstig durament sentit i es va formar la nova Universitat de Cervera.





Virginia,Vicky, Mª José, Bárbara i Rebeca


GUERRA DE SUCCESSIÓ
MAULETS


Maulets era el terme usat en valencià per referir-se als partidaris de l'arxiduc Carles d'Àustria-proclamat rei com Carlos III-, generalment camperols, en el Regne de València durant la Guerra de Successió Espanyola. Ja que els motius per decantar-se per un pretendent o un altre eren principalment econòmics o socials, els camperols del patrimoni reial, l'alt clergat i la noblesa es van posicionar a favor de Felip d'Anjou, mentre que la majoria dels camperols, així com també el baix clergat, els gremis urbans i una part de la noblesa es van posicionar a favor del candidat austríaco.1 L'origen d'aquest nom satíric, maulet, sembla estar en el diminutiu de la veu àrab maula que significa esclau o persona de baixa classe social que es troba subordinada, ja sigui en forma de dependència. En les batalles usaven com a distintiu el so d'una banya rugós (Charonia nodifera), el caragol marí més gran de la Mediterrània. Anys més tard, tot aquell que tingués una banya d'aquest tipus era sospitós d'haver estat maulet. Actualment el nom és usat per l'organització pancatalanista d'esquerra Maulets.



BOTIFLERS


Botifler és el malnom amb què es va titllar a Catalunya i València als partidaris de Felip V durant la Guerra de Successió Espanyola i que s'oposava al d'«Imperials», «Aguilots» o «Vigatans», els malnoms que van rebre els partidaris de Carles III. Des d'aleshores ençà i fins a l'actualitat el malnom «botifler» encara és emprat a Catalunya per referir-se als "catalans traïdors", tots aquells que col·laboren amb els enemics de Catalunya.


Vicky, Rebeca, Virginia, Barbara,Mª José