La llengua en els segles XVI, XVII i XVIII.

És el Segle de les nostres lletres quan s’esdevé una sèrie de canvis sociopolítics i culturals en la Corona d’Aragó que anuncien l’inici del procés de castellanització de la nostra llengua i afavoreixen alhora l’ús i el prestigi de la llengua castellana.

Recordem que, a finals d’aquest segle, la Corona d’Aragó s’integra dins la monarquia hispànica amb la unió dinàstica dels regnes d’Aragó i de Castella en 1479 amb els Reis Catòlics. S’accentua el procés de substitució lingüística ja que la cultura castellana dels nous reis provoca l’assimilació cultural a Castella des del començament del segle XVI. És un terme de la sociolingüística que es refereix a un procés al final del qual una comunitat lingüística acaba passant a formar part d'una altra comunitat lingüística per l'abandonament de la seva llengua.

Aquest procés no afecta tots els àmbits d’ús d’igual manera. La castellanització repercuteix sobretot en les capes més altes de la societat, en canvi les classes populars mostren majoritàriament fidels a la seua cultura i la seua llengua, que perviu en la producció escrita popular al llarg d’aquesta època tradicionalment anomenat Decadència.

Al llarg dels segles XI i XVII assistim a l’extensió  d’aquest procés de substitució lingüística, la nostra llengua, per contra, és abandonada fonamentalment per raons de prestigi social o d’imposició externa. De manera que parlar en castellà constitueix doncs tot un signe de diferenciació social, es tracta essencialment d’un procés diglòssic, ja que la noblesa només utilitza el castellà en els àmbits públics i cultes, mentre que en els àmbits familiars continua emprant la llengua pròpia fins ben entrar el segle XVII.

D’altra banda, en aquest període hi ha la manca d’un model unificador, com va esdevenir amb la Cancelleria Reial, la qual cosa provoca problemes de correcció i fa que abunden els castellanismes, els vulgarismes i dialectismes.

Al marge de la crisi de la consciència lingüística unitària, en aquesta època proliferen les defenses de la llengua entre classes més cultivades, a més, mentre la nostra llengua experimenta un procés de fragmentació i de dialització, altres llengües cultes de l’Europa occidental inicien la codificació, amb l’elaboració de diccionaris i de gramàtiques, dins els corrents renovadors renaixentistes.

Al Regne de València, la castellanització fou més intensa que a Catalunya i a les illes, sobretot desprès de la guerra de les Germanies en 1519, a més la cort virregnal de Germana de Foix va ser un focus de castellanització cultural a València. També  el tribunal de la Inquisició tingué un paper decisiu en aquest procés, com la expulsió dels moriscos a 1609 va comportar una pèrdua important de la població.

A partir del segle XVIII, s’accentuà el procés de castellanització encara més com a conseqüència de la guerra de Successió a l'any 1700. Arran aquesta derrota, el rei va dictar el Decret de Nova Planta que abolia les institucions polítiques pròpies, els furs i les corts, i l’ús oficial de la nostra llengua.
En definitiva, el període que abraça des del segle XVI fins al XVIII està marcat per una sèrie de factors extralingüístics i extraliteraris que provoquen la castellanització.

Paula Marrón.