March y la poesia del segle XV

Ausiàs March és el veritable creador del llenguatge líric català. Abans d'ell, els poetes feien servir un pastitx entre català i provençal que s'havia establert convencionalment com a koiné lírica gairebé unànime entre els conreadors de la tradició jocfloralesca de Tolosa, últim residu academicista de la gran poesia dels trobadors, que havia despuntat entre els segles XI i XIII entorn de les corts senyorials de la provença al sud de França. Significativament, després de March, aquesta artificiosa mixtificació lingüística va desaparèixer de l'ús dels poetes de llengua catalana.

La qualitat del llenguatge poètic de March es basa en el fet que va forjar una eficaç expressió dels sentiments amorosos, morals i religiosos, bevent alhora de la llengua col·loquial i dels registres cultes, admetent tant la dita popular com la màxima grecollatina, el tecnisisme judicial com la veritat del catecisme. I és que, certament, les fonts de la seva poesia són d'abast ben divers. Es pot dir que March s'acull en principi a l'herència trobadoresca mantinguda per l'esmentada escola de la Gaia Ciència tolosana, que havia comptat amb el favor de la classe literària de llengua catalana durant el segle XIV.
D'aquesta escola es nodreixen en gran mesura el format i el gènere dels poemes de March: cançons d'amor o de contingut moralitzador en vers decasíl·lab, estrofes de vuit versos encadenades per la primera i la darrera rima (capcaudament), tornada final de quatre versos amb senyal (pseudònim) que encobreix el nom de la hipotètica destinatària del poema, ús d'àmplies comparacions didàcticques, etc. De la mateixa manera, motius com el de l'enamorat malatissament tímid, tormentat per la incapacitat de declarar el seu amor, o el de la bella altiva i menyspreadora, esquiva a concedir mercè, formaven part de imatgeria tardotrobadoresca.

 

Però la tradició dels últims epígons dels trobadors no és sinó el punt de partida de l'obra de March, que progressa, en extensió i en intensitat, ampliant el seu horitzó de referències a la psicologia amorosa d'arrel tomista, que troba el seu lloc més adient en llargs poemes que descriuen amb esmolada minúcia a la naturalesa i l'expressió de les passions del cor. Evoluciona també cap a un predomini de la reflexió moral i religiosa, els referents de la qual cal buscar-los potser en influència dels sermons dels predicadors eclèsisatics i en la literatura d'edificació espiritual. D'aquesta manera, en la barreja d'amor, de moralitat i de religió que distingeix la seva poesia, en l'alternança d'imatges exemplars que provenen tant del bestiari com de la pràctica mèdica o judicial, de l'experiència marinera o militar com dels llocs comuns de la literatura de l'Antiguitat clàssica transmesos durant l'Edat Mitjana, el conjunt de l'obra de March es dreça com una mena de petita i concentrada enciclopèdia en vers de la vida al segle XV, filtrada a través de la figura d'una primera persona poètica que domina de cap a cap, a vegades amb un egocentrisme desmesurat, les reflexions suscitades per l'experència humana de l'amor.

Es pot llegir, doncs, el conjunt dels poemes de March com una espècie d'autobiografia sentimental en escorç, no pas construïda en termes pseudonovel·lescos, com en la Vida nova de Dante, sinó més aviat com el desplegament psicològic i moral de la consciència d'un home lliurat a l'amor de les dones. Aquest itinerari eròtic circula, així, des de la primerenca sublimació de l'amor, expressada a través del motiu de la timidesa davant la dona desitjada o en determinades vel·leïtats espiritualistes fins a una bellesa en què el jo poètic declara que avorreix l'urgent desig de la carn.
En l'ordre bàsicament concurrent que donen la majoria dels manuscrits que conserven l'obra de March, els poemes s'encadenen dins una successió de sentit marcada sovint per paraules o frases que en reprenen, a vegades des dels primers versos, altres d'iguals o de semblants que sortien a la útima estrofa del poema precedent, a tall de reclam o connexió. Aquestes represes afecten també poemes no contigus però sí relativament pròxims, compostos probablement en períodes de temps breus. Això fa que la continuïtat s'estableixi a través de sèries de poemes, més o menys curtes (poden ser només un parell o tres de poemes), que assetgen un mateix tema des de perspectives diferents o complementàries, com en el cas de les parelles 42-43 i 46-47 o dels sis “Cants de mort”, que tracen una divisió bastant clara entre els dos blocs fonamentals de l'obra de March.

En la primera part, més extensa, els poemes són, tanmateix, més curts i hi predomina la dialèctica d'origen cortès entre l'enamorat que pateix i la dona desitjada, quasi abstracta, absent físicament i invocada a la tornada amb els senyals Plena de seny i Llir (lliri) entre cards. Ja avançada aquesta primera part, la figura femenina perd progressivament encara més entitat i cedeix el pas a la queixa contra l'amor, titllat sovint de boig (senyals Oh folla amor i Amor, amor). Aleshores apareixen les preocupacions morals i escatològiques que es desenvoluparan plenament en els llargs poemes de la segona part, on, tret d'algun cicle amorós tenyit de desengany i de contradicció, el jo poètic, vell, cansat i lúcid, s'interroga, lluny ja de la càustica tardotrobadoresca, sobre el bé, la salvació eterna i les virtuts morals, i també sobre la radical insensatesa de l'amor, vist ara des d'una consciència pecadora marcada totalment pel fracàs o fins i tot pel fàstic.

Vista en conjunt, l'obra de March destaca per la manera radical com acaba desfent-se de l'herència lírica dels trobadors, destruint-en o negant-en els continguts, portant-los de fet al límit, però també pel significatiu canvi de registre poètic que resulta de la tria d'un català literari net de provençalismes, eficient i, segons sembla, no gaire allunyat de la llengua d'ús corrent. Es tracta, per tant, d'una veritable ruptura estilística respecte dels seus antecessors: l'elogi amorós més abrandat, l'expressió lírica més extrema van de bracet de la reflexió teòrica i la disquisició sobre la naturalesa de l'amor. Aquest nou estil es fa més evident a mesura que avancem en la col·lecció de poemes de March, i es caracteritza per una percepció poc artificiosa i cortesana del món -una percepció més aviat quotidiana i directa de la realitat-, així com per un recurs -a vegades abrupte- a l'expressió egoista i brutal. No es tracta solament, posem per cas, de la inusual franquesa amb què Déu és interpel·lat en alguns versos (com ha observat Joan Fuster, March no parla en aquest casos amb agressivitat autènticament antireligiosa, però tampoc li vessa la devoció), o del fet que opti a vegades una poètica més aviat popularitzant, en comptes de recórrer als models clàssics, sinó que passatges com ara “No em plau amar e menys que a mi amen / mas, si jo am, muiren los que em desamen!” indiquen clarament la profunditat de l'evolució que experimenta l'evolució lírica en March, inusualment violenta i rotunda tant quean ataca la incapacitat amorosa femenina com, sobretot, quan s'autoflagel·la virulentament en bastants poemes tardans de maduresa. Sense desmentir ni falsificar el valor primordial de l'experiència amorosa com a element central que era del discurs poètic tardomedieval, March l'empelta d'un fort component de reflexió moral i d'un aprofundiment en l'expressió exacerberada de la subjectivitat, elements que donen com a resultat una obra poètica d'abast universal i amb una capacitat d'emocionar ben duradora.

L'obra de March, imitada per alguns poetes en català dels segles XV i XVI, va ser especialment apreciada durant el Segle d'Or castellà- Joan Boscà i Gutierre de Cetina van escriure variacions sobre els seus versos i el Brocense i Quevedo en van traduir ocasionalment alguns poemes. Resulta destacable principalment la versió castellana de 97 poemes de March feta per Jorge de Montemayor, que es va publicar a València l'any 1560. Amb el triomf del Romanticisme, la poesia de March, rescatada i elogiada pels grans erudits del segle XIX, va tornar a ser llegida i editada, recuperant el favor del públic lector, que no ha minvat fins al present. Poetes tan diversos com J. V. Foix, Carles Riba, Gabriel Ferrater o Vicent Andrés Estellés han estat grans lectors de l'obra de March, del qual es troben rastres i homentages més o menys explícits en alguns dels seus poemes. A més, com ja hem dit, les versions musicals que n'ha fet Raimon en les últimes dècades han contribuït notablement a ampliar el públic de March.

Açí tenim una canció inèdita d'un poema del segle XVI de Ausiàs March, interpretada per Joan Manuel Serrat
 

 

Rebeca Mellado