Poema de Ausiàs March comentat

''Quins tan segurs consells vas encercant''

¿Quins tan segurs consells vas encercant,
cor malastruc, enfastijat de viure?
Amic de plor e desamic de riure,
¿com soferràs los mals qui et són davant?
Acuita't, doncs, a la mort, qui t'espera
e per tos mals te allongues los jorns:
aitant és lluny ton delitós sojorns
com vols fugir a la mort falaguera.
Braços uberts és eixida a carrera,
plorant sos ulls per sobres de gran goig.
Melodiós cantar de sa veu oig
dient: "Amic, ix de casa estrangera!
En delit prenc donar-te ma favor,
que per null temps home nat l'ha sentida
car jo defuig a tot home que em crida,
prenent aquell qui fuig de ma rigor."
Ab ulls plorant e cara de terror,
cabells rompent ab grans udulaments,
la vida em vol donar heretaments
e d'aquests dons vol que sia senyor,
cridant ab veu horrible i dolorosa
tal com la mort crida el benauirat,
car, si l'hom és a mals aparellat,
la veu de mort li és melodiosa.
Bé em maravell com és tan ergullosa
la voluntat de cascun amador!
No demanant a mi qui és amor,
en mi sabran sa força dolorosa.
Tots, maldient, sagramentejaran
que mai amor los tendrà en son poder
e, si els recont l'acolorat plaer,
lo temps perdut, sospirant, maldiran.
Null hom conec, o dona, a mon semblant,
que, dolorit per amor, faça plànyer:
jo son aquell de qui es deu hom complànyer,
car, de mon cor, la sang se'n va llonyant.
Per gran tristor que li és acostada,
seca's tot jorn l'humit qui em sosté vida
e la tristor contra mi és ardida
e, en mon socors, mà no s'hi troba armada.
Llir entre cards, l'hora sent acostada
que civilment és ma vida finida:
puix que del tot ma esperança és fugida,
ma arma roman en aquest món damnada.

Dintre de la situació tòpica de l'enamorat malalt d'amor, un dels motius principals, quan aquesta passió és portada a l'extrem, és de de la mort per amor, és a dir, la presentació de la mort com a únic final possible d'una experiència hiperbòlicament dolorosa i que no s'arriba a resoldre mai a causa de la ignorància o rebuig que la dama mostra envers l'enamorat. Aquest tema ocupa, amb una intensitat plena i molt gràfica, les preguntes retòriques i l'al·legoria de les tres primeres estrofes. La personificació del cor de l'enamorat, d'una banda, i la de la mort, de l'altra, tenen un paper fonamental en l'arrancada del poema. En realitat, el cor apareix aquí sota la figura d'una sinècdoque del mateix jo poètic que li parla. Aquestes personificacions es desenvolupen, a més, a través d'antítesis i contrastos (per exemple, als versos 3, 10 i 15-16) i de l'al·legoria, en què la vida i la mort competeixen per mirar de seduir l'enamorat. A més a més, les preguntes que obren el poema, expressades vehementment amb una apòstrofe al cor, són, de fet, retòriques perquè no busquen tant una resposta ja sabuda prèviament com, sobretot, subratllar les accions que descriuen (no hi ha “segurs consells” possibles en l'amor, els seus “mals” són insuportables).

En aquesta situació límit, el jo poètic dreça i reclama, a les dues estofes següents, la seva condició de màxima i superior encarnació humana de l'enamorat en pena: els que es pensen que estimen de debò canviaran de parer quan coneixeran els podereosos efectes que l'amor ha causat en ell, uns efectes tan visibles i palesos que no caldrà que li preguntin “què és amor”. Sense esperança de correspost per la dona a qui estima, l'enamorat viu a la terra la condemnació infernal i s'acosta a la mort, en un estat de decandiment físic descrit de manera precisa, segons les concepcions fisiològiques corrents a l'època: la tristesa provoca l'assecament de l'humit radical (l'humor bàsic que manté l'escalor del cos i que, per tant, “sosté” la vida) i allunya la sang del cor amb el mateix efecte moral.

Rebeca Mellado.