La narrativa i la novel·la cavalleresca.

La narrativa cavalleresca va nàixer cap a la segona meitat del segle XII, impulsada per la noblesa i amb l'objectiu de reflectir i defensar la institució de la cavalleria. En un primer moment els relats cavallerescos es troben units a la història, però posteriorment la font principal d'on beuen aquest llibres de cavalleries són les recreacions del antics mites cèltics, coneguts com la matèria de Bretanya. El dos exponents més fidels de la matèria de Bretanya en la nostra literatura són el Blandín de Cornualla i La Faula de Guillem de Torroella, dos romanços en vers del segle XIII o primera meitat del segle XIV.
Es en el segle XIV quan trobem les primeres mostres de la literatura artúrica catalana, i fonamentalment són traduccions de les narracions en prosa franceses del segle XIII de la sèrie Lancelot-Graal i de Tristany-Isolda.
En el segle XV es dóna una influència mútua entre els cavallers reals i els herois ficticis, i d'altra banda, la temàtica cavalleresca es transforma a causa de la influència de la mentalitat burgesa.
En resum els llibres de cavalleries es caracteritzen per la presència d'elements fantàstics i meravellosos, com en el cas de dues grans novel·les cavalleresques, Curial e Güelfa i Tirant lo Blanch.
En canvi les novel·les cavalleresques destaquen sobretot pel realisme i la versemblança, i la possibilitat que els herois protagonistes tenen d'ascendir socialment, és el cas de la Història de Jacob Xalabín, de la primera meitat del segle XV, aquesta es una breu novel·la anònima ambientada en l'imperi turc, que la relata una sèrie d'aventures amoroses fantàstiques.

Paula, Rebeca, Vicky, Virginia y MªJose