paralitic, que no pot senyalar,
si és malalt, remei no li pot dar
metge del món si doncs no és d’Espanya,
qui del seu mal haurà més coneixença
i entendrà millor sa qualitat:
atal son jo, en estrany lloc posat,
que altre sens vós ja no em pot dar valença.
Jo viu uns ulls haver tan gran potença
de dar dolor e prometre plaer;
jo, esmaginant, viu sus mi tal poder
que en mon castell era esclau de remença.
Jo viu un gest e sentí una veu
d’un feble cos, e cuidara jurar
que un hom armat jo el fera congoixar:
sens rompre’m pèl, jo em só retut per seu.
Sí com l’infant que sap per carrer seu
prou bé anar, segons sa poca edat,
si en esculls per cas se veu posat
està pauruc, no sap on se té el peu;
d’anar avant, perquè no hi veu petjada,
no vol, ne pot usar de camí pla;
tornar no sap, perquè altri el portà,
que ell per si no fera tal jornada.
Mos ulls d’açò han feta la bugada
e tots mos senys s’hi són volguts mesclar:
jo pena en pas, mas no hi puc contrastar,
perquè algun tant ab delit és mesclada.
Amor me vol e fortuna em desvia:
a tals contrasts no basta mon poder.
Sens ella al món remei no puc haver.
Doncs, dir m’heu vós ja de mi què us paria!
Dormint, vetlant, jo tinc la fantasia
en contemplar qui am, qui és, què val,
e quant més trob, llavors me va pus mal,
pel pensament qui em met en gran follia,
hoc e en tan gran que jo am son desdeny,
son poc parlar, son estat, tal qual és,
més que esser rei del poble tot francés,
e muira prest si mon parlar jo em feny!
Vós no voler, lo meu voler empeny,
e vostres ulls han mon arnés romput.
Mon pensament minvant m’ha ja vençut:
só presoner pauruc per vostre seny.
Lo vostre gest tots mos actes afrena
e mon voler res no el pot enfrenar.
L’hivern cremant, l’estiu sens escalfar,
aquests perills me daran mala estrena.
Bella ab bon seny, tot és poca faena
al meu afany deure vós lluny estar,
car prop de vós res no em pot mal temps dar
e lluny de vós no trob res bo sens pena.
Ausiàs March
Verónica Jiménez Hernàndez
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada