Jordi de Sant Jordi

CANÇÓ D'OPÒSITS

Tots jorns aprenc e desaprenc ensems,

e visc e muir, e fau d'enuig plaser,

aiximateix fau de l'àvol bon temps,

e veig sens ulls, e sai menys de saber.

E no estrenc res e tot lo món abraç,

vol sobre el cel e no em movi de terra,

açò que em fuig incessantment acaç,

e em fuig açò que em segueix e m'aferra.

Lo mal no em plats e sovint lo'm percaç,

am sens amor, e no crec ço que sé,

par que somïi tot quant vei pres ma faç,

oi he de mi e vull a altre gran bé,

e parlant call e's auig menys d'oir,

de l'oc cuit no, lo ver me per falsia,

e mengs sens fam, e grat-me sens pruir,

e sens mans palp, e fau de seny follia.

Com vull muntar davall sens que no em vir

e davallant puig corrent en aut lloc

e risent plor, e el vetllar m'és dormir

e quan sui frets pus cald me sent que foc.

E a dreit seny eu fau ço que no vull,

e perdent guany, e el temps cuitats me tarda,

e sens dolor mantes de vets me dull,

e el simple anyell tinc per falsa guinarda.

Colgant me lleu e vestint me despull,

e trob lleuger tot feixuc e gran carg,

e quan me bany me pens que no em remull,

e sucre dolç, me sembla fel amarg.

Lo jorn més nuit e fau clar de l'escur,

lo temps passats més present cascun hora,

e el fort m'és flac, e el blan tinc molt per dur,

e sens fallir mai me fall ço que em demora.

No em part d'un lloc e jamés no m'atur,

ço que no cerc ivarçosament trob

del que no em fio me tinc molt per segur,

el baix m'és alt, e l'alt me sembla prop.

E vau cercant ço que no es pot trobar,

e ferma vei la causa somoguda,

e lo fons gorg aigua sus port me par

e ma virtut no em té pro ni m'ajuda.

Quant xant me par de què em prenc udolar,

e lo molt bell me sembla fer e lleig,

abans m'entorn que en lloc no vull anar,

e no he pau e no tinc qui em guerreig.

Açò que ve tot per tal com vei entès

de revers faits aicest món e natura,

e's eu qui em só en llurs faits tan empès

que m'és forçat de viure sens mesura.

Mireia serra