Abans de sortir al carrer va passar els dits pels ferros del reixat. "Els ferros dels reixats -va pensar- deixen frescor a les puntes dels dits." Va tornar a sentir el crit mig ofegat d'una sirena i es va tapar les orelles amb les mans. "Fill..., casa..., jardins amb nits d'estiu..." Com enyoraria els petons fets amb tota l'ànima i com trobaria a faltar una veu que en les hores fosques li digués: estimada. Les llàgrimes li queien galtes avall. Havia de ser valenta. Una veu petita diria: "mare."
Es va agafar fort les mans perquè no li tremolessin tant. Els carrers eren quiets. D'una paret penjava un roser sense roses. Lluny, hi havia la remor sorda de la ciutat, noies que plantaven cara a la vida, sense somnis.
Unmica de vent va fer moure la flameta del fanal. Les cases estaven tancades. L'hivern vindria a vetllar-les.
I Aloma es va perdre carrers avall, com una ombre, dintre de la nit que l' acompanyava.
Ester Mbomio
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada