Vigència d' Ausiàs March.

Una primera mirada sobre els poemes d'Ausiàs March ens enfronta amb la duresa, amb la fosca tortura de la seva paraula: la paraula, ara, entesa en el seu valor poètic més estricte. Si una poesia lírica pot ser qualificada de <<mínimament lírica>> --segons l'accepció etimològica d'aquest darrer mot--, aqueixa poesia és, sens dubte, la d'Ausiàs March: a penes és cant, en efecte. La violència sintàctica, el desdeny de qualsevol mol.lície musical, la incapacitat d'articular la frase en un fluir amistós, li donen una configuració esquerpa i enrarida. March és gairebé als antípodes d'un Jordi de Sant Jordi o d'un Joan Roís de Corella, per posar-hi només uns contrastos insignes i paisans: poetes, aquests, de venturosa màgia verbal, de vellutades ressonàncies. Potser la llengua mateixa d'Ausiàs, és a dir, el català acabat d'encetar com a llengua poètica, que no era ja el provençal expert de Jordi ni era encara el català ensinistrat i completament renaixentista de Corella, es resistia a un tractament més artístic. Potser. Com també podria pensar-se en una malaptesa del poeta, per a les formes de la preceptiva, tan rígida, a què havia de subjectar-se: Ausiàs lluita materialment amb el vers i amb la rima que li imposava la tradició local, sense reeixir-hi mai; quan utilitza el vers lliure --els estramps--, en canvi, la seva expressió es fa més natural i pren una allure, fins i tot gramaticalment, ben desembarassada. Però, per damunt tot això, o abans que a tot això, cal atribuir la rudesa aclaparadora de March a la seva intrínseca conceptuositat, al patetisme panteixant que l'anima, a la seca precisió amb què vol vessar-se. Les coses que Ausiàs desitja dir i que diu no admetien una formulació fastuosa i sensual; necessitaven, millor, aquella mena de llenguatge <<faticoso e forte>> <<aspro e sottile>>, de què parlava el Dante.
Ausiàs no posseeix el do de la paraula musical, de la forma graciosa, de l'abundància decorativa, però sí el de la intensitat, el de la síntesi roent i resolutòria. De tant en tant, de la massa lenta i entrebancada dels seus versos, en surt l'enlluernadora vigoria d'un fragment -una estrofa, de vegades una sola línia- que ens sotraga amb una esbalaïdora coacció emotiva o intel.lectual, com no ho arribaria a fer un poema sencer d'un altre poeta. Llegint Ausiàs March ens sobta ara i adés la troballa d'uns quants mots meravellosament eficients: una mera frase, un enunciat, una exclamació, un apòstrofe, que en la seva brevetat resulten d'una esplèndida agudesa. No es tracta de màximes més o menys gnòmiques, encara que n'hi hagi: basta una suggestió qualsevol, una imatge subalterna, una senzilla metàfora. ¿No hi ha tot un compendi de saviesa poètica en un vers tan simple com aquest, per a revelar-nos l'ànsia anguniada d'algú per a qui la vida es féu insuportable: <la veu de mort li és melodiosa>? I no importa a què es refereixi aquest altre vers que citaré, però poques vegades quedarà tan ben dit el sentiment d'una potència formidable que radica en una cosa feble: <ses blanes mans los forts diamants pasten...>. Una imatge, purament plàstica, del mar revolt, que es prestaria a ampul.loses divagacions còsmiques en un altre poeta, Ausiàs March la redueix a una comparanca casolana, però que per això, per insòlitament invertida, ens convenç més: <bullirà el mar com la cassola en forn...>. Els exemples podrien multiplicar-se: versos que semblen escrits per gravar-se sobre marbre durador, destinats, no al paper fugaç, sinó al monument perenne.

A temps he cor d'acer, de carn e fust.

Io só aquest que em dic Ausiàs March!

Paula Marrón Pérez.