Mercè Rodoreda i Aloma

Mercè Rodoreda (Barcelona, 1908 - Girona, 1983). Deixà d'anar a escola molt petita i passà una infantesa solitària lliurada al somni i a la lectura. Obté amb Aloma el premi Crexells de l'any 1937. Posteriorment la refarà i en publicarà la versió definitiva l'any 1969. Les circumstàncies dramàtiques de la Guerra Civil espanyola l'obliguen a emprendre la pelegrinació de l'exili. El 1954, coincidint amb el seu afincament a Ginebra comença la seva etapa de maduresa escrivint títols tan coneguts com Vint-i-dos contes (1958), La plaça del Diamant (1962), potser la més coneguda i emblemàtica, portada la cinema i traduïda a nombrosos idiomes, El carrer de les Camèlies (1966), Un jardí vora el mar (1967); La meva Cristina i altres contes (1967). És afinals de la dècada dels setanta que torna a Catalunya. Amb Mirall trencat (1974), acabada a Romanyà de la Selva, començaria la seva etapa de vellesa; al 1980 apareixen Viatges i flors i Quanta, quanta guerra i el 1986 La mort i la primavera, la seva obra pòstuma.

Una de les qüestions que ens podríem plantejar davant d'Aloma és de si es tracta d'una novel·la autobiogràfica. Sovint confiar en l'autobiografisme és caure en una temptació inevitable, sobretot quan alguns paral·lelismes entre l'obra i la vida de l'autor semblen convidar-nos-hi. En el cas d'aquesta novel·la, on sí trobem aquesta vinculació, sembla una qüestió molt clara.

Existeixen alguns esdeveniments que lliguen realitat i ficció: la relació d'una jove amb un familiar de més edat, principalment, però també la ubicació de la llar en una casa amb jardí. Això sembla indicar el caire autobiogràfic del llibre. En el mateix sentit, podríem llegir l'ús de l'estil indirecte lliure, que permet fins i tot incloure pensaments íntims de la protagonista. Igualment l'escriptora trenca la linealitat del temps i deixa que apareguin els records de la noia per associacions lliures. Així doncs, la narració ens introdueix només en el món d'Aloma, que podríem veure com l'alter-ego de Rodoreda.
Malgrat tot, és important no confondre la ficció amb l'autobiografia: naturalment l'autora s'inspira en la pròpia experiència vital, i tanmateix cal dir que la novel·la va molt més enllà de l'anècdota personal i intenta construir una ficció, centrant-se en l'anàlisi de la psicologia de la seva protagonista.

Rodoreda comença a desenvolupar-hi el seu estil característic basat sobretot en el recurs simbòlic. Identifica el jardí i la llar amb el món de la innocència, món que Aloma abandonarà al llarg de la novel·la. Es tracta, per tant, d'una novel·la que narra la transformació de l'infant en adult, a través del descobriment de la mort, l'amor, l'engany i, al final, del deure que s'encarna en un fill.

L'autora marca la sortida del món infantil amb el marciment de les flors. També utilitza amb finalitat simbòlica el temps: l'obra comença a la primavera, el temps de la florida, continua amb l'estiu, el clímax de la trama, la tardor suposa el principi de la decadència i a l'hivern s'encadenen tots els desastres. La novel·la conclou amb la promesa d'una nova primavera, quedant així un final obert.

Malgrat que pugui semblar el contrari, és una novel·la d'aparença molt senzilla: el seu vocabulari és planer, no té grans descripcions i evita tractar directament els temes transcendentals igual que evita caure en la grandiloqüència. Però, tot i així, aconsegueix una gran profunditat. El resultat és una novel·la que potser fou un exercici catàrtic per l'autora, que intentava deixar enrere els errors de la seva joventut.

Paula Marrón Pérez.