Poema d' Ausiàs March

¿Qui em tornarà lo temps de ma dolor

e em furtarà la mia llibertat?

Catiu me trop, llicenciat d'amor,

e, d'ell partit, tot delit m'és llunyat.

Sí co el senyor avorreix lo servent

que null castic ne càrrec li vol dar,

així l'amor me da abandonament

que son poder en mi no el plau mostrar.

En ira està de Déu lo pecador

com en est món treball no li és dat;

dels béns de Déu no sia esperador:

no ha lloguer qui no ha treballat.

Així d'amor qui no sent lo turment

en sos delits no es cure delittar.

Tot amador prenga en açò esment,

que sens tristor no es pot molt alegrar.

Dolor és gran de tot fin amador

com desesper li és davant posat,

mas per mercè amor l'és donador

que d'esperar delit no és llançat.

Goig e tristor li estan de present,

esper e por lluny li volen mostrar

son mal o bé, dels quals u tostemps sent

e lo que perd aprés torna a cobrar.

Aprés lo mal qui sent de bé sabor

no pot ser dit del tot malauirat:

lo past d'amor no ha tanta amargor

que sus tot dolç no sia estimat.

De tal sabor no em conec sentiment

e pus amarg que fel he de gustar,

car jo sofir dolor d'enyorament

ne veig camí per algun bé esperar.

Qui l'amor fuig d'ell és encontrador

e jo, qui el cerc, dins mi no l'he trobat;

en llocs lo veig difamat per traidor,

e fuig de mi, qui l'he més que altre honrat.

Jo no el deman dona en lo món vivent

mas que dins mi ell vulla reposar:

sembla la mort, que encalça lo fugent

e fuig d'aquell qui la vol encontrar.

Cremat vull ser, d'amor, per sa calor,

car dins son foc jo em trobe refrescat,

sí com lo sant havent en Déu ardor

en son turment se troba consolat.

Tant quant amor és fort i en mi potent

lo seu delit prop mi sent acostar;

si el trop escàs, altre m'ha fer content:

fora de mi mon delit he trobar.

Aitant pot fer, d'amor, sa gran favor

que bastarà fer que, l'enamorat,

no el tocarà esperança ne por,

tant estarà en goig present torbat.

Jo em só oblidat havent tal sentiment:

propri és a mi tal estat desijar;

a l'ignorant, desig no el ve en esment:

enemic és de amor, ignorar.

L'home no pot ser al món vividor

si de humor mal serà netejat:

lo bo i el mal conserven la calor

d'hom radical, que sens ells és gastat.

Així, d'amor, qui lo seu mal no sent,

no pot en ell sa passió durar:

desig lo té, qui és de bé falliment,

i, el bé atès, tal desig ha cessar.

Amor, amor, jo só ver penident

com de ingrat vos he volgut reptar

per no trobar lloc a mi convinent:

és lo defalt com jo no pusc amar.

RAQUEL VILLARROYA